Caramulls que -encara- maten

El 22 de juny de 2015, l’associació Terraferida publicava un crit d’alerta que avui, el 2026, és més necessari que mai: “Caramulls que maten, enemics en equilibri”. Aquell article denunciava una moda que tot just començava. Deu anys després, el que era un avís s’ha convertit en una realitat desoladora: la natura s’ha transformat en un simple decorat per activitats banals.

Les fites de tota la vida, no són simples caramulls de pedres. Quan caminem per la muntanya, sovint ens topam amb un detall que, encara que discret, ens acompanya cada pas: les fites de pedra. Aquests petits monticles que algú, abans que nosaltres, ha anat col·locant per assenyalar el bon camí. Són molt més que un simple senyal. Formen part de la cultura excursionista i tenen un significat profund: ajuda mútua, confiança i comunitat. Cada pedra que hi posem és un missatge silenciós als que ens vindran darrere: “Tranquils, anau bé.”  Però aquí no parlarem de fites…

Una moda que causa estralls

Els caramulls de pedres -fites improvisades, monticles o muntets “instagramitzats”- han passat de ser una anècdota a un símbol de la degradació cultural i ecològica d’alguns espais naturals.

No és només un problema ambiental actual, ve d’enrere. És un símptoma d’una societat que ja no entén la natura com un sistema viu, sinó com un escenari decoratiu, consumible i manipulable. I també és un símptoma d’una administració que, tot i conèixer el problema, continua mirant cap a una altra banda.

Passada una dècada, constatam que el problema no només persisteix, sinó que s’ha escampat per tot arreu, per la muntanya i pel litoral. La moda de fer caramulls de pedres ha passat de ser una anècdota a ser un símbol de la nostra desconnexió amb la natura.

Els caramulls tenen un efecte multiplicador, un efecte crida: un caramull en genera deu, deu en generen cent, cent transformen un paisatge sencer…

La vida que s’amaga sota les pedres

La literatura científica és clara: la manipulació de pedres destrueix microllocs i afecta directament la biodiversitat, fins al punt que ja es considera una amenaça emergent associada al turisme que afecta directament la biodiversitat. El gran error és pensar que una pedra a terra no serveix de res, les pedres no són allà per casualitat: al litoral, protegeixen davant l’erosió i la força de la mar. A la muntanya, estabilitzen el sòl i regulen processos naturals. Les pedres són refugis vitals. Quan algú les mou per fer un caramull, està destruint una “casa”…

• Refugi de vida: Davall cada pedra hi viuen rèptils, insectes, caragols, aranyes. Són animals que necessiten la humitat i la frescor que només la pedra els dona. Sense ella, moren pel sol o se’ls mengen els depredadors.
• Plantes que no veiem: Les pedres són el suport de líquens i molses. Són éssers vius que triguen molts d’anys a créixer només uns mil·límetres. En moure la pedra, estam matant aquesta “pell” que protegeix el sòl.
• Protecció del terra: Les pedres eviten que la pluja i el vent s’enduguin la terra bona. Si les acaramullam, el sòl queda nu, s’asseca i es torna un desert on no pot créixer res.

El circ de la Talaia d’Albercutx

Un dels punts on el problema és més greu és la Talaia d’Albercutx (Pollença), dins el paratge natural de la Serra de Tramuntana (també Patrimoni Mundial). Aquí, la moda de les xarxes socials ha creat un escenari deplorable. Molta gent ja no hi va a gaudir de la natura, sinó a “consumir-la”, s’hi s’estan generant (sobretot a l’estiu i a la posta de sol) concentracions massives de persones i vehicles amb tot el que suposa:

• Rituals buits: Gent que porta altaveus, que balla o fa meditacions fingides només per penjar-ho a internet. Es creen dinàmiques pseudorituals buides de qualsevol sentit cultural.
• L’efecte crida: Veure un caramull incita a fer-ne un altre. És una reacció en cadena que acaba omplint superfícies senceres de pedres acaramullades que no tenen cap sentit.
• La natura com a joguina: S’ha perdut el respecte. Sembla que si no deixam la nostra marca (el caramull), no hem gaudit del lloc.

El paisatge deixa de ser natura per convertir-se en decorat, en escenografia d’una experiència col·lectiva superficial. No és espiritualitat. No és connexió amb la natura. És consum disfressat de transcendència. És la banalització absoluta dels espais naturals. Cal recuperar el respecte per aquest lloc.

On és l’administració?

Aquesta degradació passa dins espais que, damunt el paper, estan protegits. Però una protecció que no es vigila no serveix de res. En un espai amb figures de protecció internacional, permetre aquesta degradació de forma flagrant és simplement inacceptable. Tot i conèixer el problema, l’administració no actua amb la contundència necessària i quan aquesta no actua, el missatge és clar: tot s’hi val.

Hem detectat:

• Falta de vigilància: No hi ha ningú que controli aquestes zones en els moments de més afluència, com a la posta de sol.
• No hi ha prou senyalització: Sense informació i/o campanyes contundents, la gent pensa que és un joc innocent.
• Cal el desmantellament rigorós: L’administració hauria de desfer aquests caramulls de manera sistemàtica. Si es deixen allà, el missatge que reben els visitants és que “tot s’hi val”.
• No hi ha una gestió activa del problema.

Conclusió: El millor rastre és no deixar rastre

Els caramulls no són només pedres. Fer un caramull no és art, ni és espiritualitat; és ignorància. És el reflex d’una societat desconnectada de la natura, obsessionada amb l’experiència superficial i incapaç de comprendre els límits. I també els caramulls són el reflex d’una administració que no està a l’altura del repte.

Hem de tornar a aprendre a estar dins la natura sense haver-la de tocar ni de transformar. El millor gest de respecte cap al nostre paisatge és deixar les pedres allà on són.

Deu anys després de la primera denúncia, ja no valen les excuses. O l’administració comença a vigilar i a sancionar, o haurem d’acceptar que hem convertit el nostre patrimoni en un decorat per a xarxes socials, en un parc temàtic sense vida. La muntanya, el litoral, no han de ser això, mereixen respecte.

Encara hi som a temps. Però només si deixam de mirar els caramulls com una anècdota i els entenem com el que són: un indicador clar de degradació ecològica i cultural, transformadors de paisatges sencers en escenografies artificials.

Bibliografia consultada:

• Terraferida (22/06/2015). Caramulls que maten, enemics en equilibri.
• Sansó, S. (16/08/2015). La moda de los montículos: las “montañas” absurdas. (Diario de Mallorca).
• Barkham, P. (17/08/2018). Stone-stacking: cool for Instagram, cruel for the environment. (The Guardian).
• Rocha, R. et al. (2020). Stone-stacking as a looming threat to rock-dwelling biodiversity. Human–Wildlife Interactions 14 (1):129–134, Spring 2020. Nota de premsa del CSIC.
• Castell, C. (20/08/2020). Jugant amb pedretes. (CREAF).
• South Africa National Parks (17/03/2023). The problem with rock stacking: why it’s harmful to nature and should be avoided..