Cada estiu els primers sorellers (Cotylorhiza tuberculata) arriben abans a la costa mallorquina. Setze anys després d’un primer primer article, torn sobre aquest vorm tan mal anomenat «ou fregit»: la seva biologia, la curiosa relació amb els peixets que hi neden a redós i les dades que confirmen com l’escalfament de la mar Balear li avança el seu cicle vital.
Cinc minuts d’eternitat. El simulacre de 1969
El 2 d’agost de 1969, el meu pare, Gabriel Perelló, va filmar en 8 mm la festa de la Patrona de Pollença: la processó, el simulacre de moros i cristians, les cares d’un poble fent-se poble. Cinquanta-set anys després, aquella pel·lícula és molt més que un document: és el fil que uneix quatre generacions. De la seva mirada en vaig heretar l’afició de fotografiar; les nostres filles viuen avui la mateixa festa, i el nostre net, que encara no té dos anys, viu la festa molt intensament ja fa mesos. Un homenatge al meu pare i a tot el que ens va deixar guardat en cinc minuts de pel·lícula.
Estrella de set braços
L’any 2000 vaig fotografiar a la badia de Pollença una estrella de mar vermella amb set braços, una anomalia molt poc freqüent. Vint-i-sis anys després, digitalitzant aquesta diapositiva, la curiositat continua sent la mateixa: què havia fet que aquell exemplar fos diferent? Intent explicar, les possibles causes d’aquest fenomen i el que en diu la ciència, sense anar més enllà del que permet una simple fotografia. És, sobretot, una petita història de curiositat, d’observació pacient i d’aquells petits misteris que la mar encara es guarda.
La Cuculla de Fartàritx des de Sa Marina
Hi ha fotografies que cerques durant anys, i n’hi ha d’altres que simplement t’esperen. Aquesta va aparèixer en un instant, sense preparació ni càlcul, gràcies a la mirada d’un bon amic qui…
La mar també necessita arrels
Divendres passat, la Cala de Sant Vicenç es va omplir de famílies, infants i voluntaris per celebrar la primera diada d’Arrels Marines. Rere la festa, però, hi havia sis anys de feina constant: recerca científica, restauració de praderies marines, educació ambiental i una xarxa de voluntariat arrelada a la badia de Pollença, la d’Alcúdia i a la costa nord. Com algú que fa dècades que mira aquesta costa des de sota l’aigua, intent explicar per què aquest dia és més que una festa: és la prova que la conservació marina també necessita comunitat.
Ni abans, ni ara, ni mai. Es Trenc no es toca
Aquest matí he tornat a Es Trenc, càmera en mà, per fotografiar la cadena humana entre sa Ràpita i Ses Covetes. No era la primera vegada. Avui l’amenaça ja no són excavadores, sinó una reforma legal que retalla el debat parlamentari sobre els espais naturals. Quaranta-tres anys després, catorze anys després, la resposta ciutadana ha tornat a ser massiva, jove i decidida. Ni abans, ni ara, ni mai: Es Trenc no es toca.
El mar no cabia en un rodet
Trenta-cinc anys separen la meva primera immersió fotogràfica analògica, del bussejador de tenassa que avui explora entre dos i cinc metres de fondària amb una càmera digital lleugera. No és nostàlgia: és una conversa entre dues maneres d’estimar el mateix mar. L’escassetat de l’analògic va ensenyar a mirar abans de disparar; la llibertat del digital, a explorar sense por. Però sota la tècnica i el pas del temps hi ha una realitat que m’interpel·la: el mar que ens envolta ha canviat. La nacra ha desaparegut, les espècies invasores avancen, les praderies de posidònia retrocedeixen. Fotografiar, avui, és també documentar un món en perill. Perquè el mar no cabia en un rodet de trenta-sis diapositives, i tampoc no cap en cap targeta de memòria, però val la pena continuar intentant-ho.
Les papallones que venen d’Àfrica
Aquests dies, el nord de Mallorca i altres indrets de les Balears s’han omplit de desenes de milers de migradores dels cards (Vanessa cardui). Venen de l’Àfrica, han travessat el Mediterrani empeses pel vent del sud, i la de les Balears és la primera terra que troben. Cap d’aquests individus completarà el viatge: passant el testimoni de generació en generació, recorren prop de 15.000 km fins a Escandinàvia. De passada, pol·linitzen. Un espectacle natural que amaga una història extraordinària.
Intel·ligència artificial i fotografia de natura. On posam el límit?
La irrupció de la intel·ligència artificial en els programes d’edició fotogràfica ha obert un debat que els fotògrafs de natura no podem ignorar. Fins on arriba l’edició legítima? On comença la ficció? Els límits s’han tornat difusos, i en fotografia de natura això no és una qüestió estètica: és una qüestió de testimoni i de rigor documental. Una imatge generada per IA, per convincent que sigui, no és prova de res. És una ficció elaborada que, presentada com a documental, contamina el valor de tot allò que sí que és real.