Arrelat a la roca i banyat per la sal, el fonoll marí (Crithmum maritimum) és una de les plantes més emblemàtiques del litoral de les Illes Balears. Espècie catalogada, símbol d’adaptació al medi i memòria gastronòmica de les Illes, avui ens convida a repensar la nostra relació amb el litoral. Una mirada contemporània a una planta humil i resistent.
Quan les desbrossadores silencien la primavera
La desbrossada intensiva de voreres i camins en primavera està transformant espais plens de flors i insectes en deserts ecològics, eliminant refugis essencials per a abelles, papallones i altres pol·linitzadors en el moment de màxima activitat biològica. Espècies sovint considerades “males herbes”, com els cards, són clau per a la biodiversitat, i els experts alerten que la pèrdua d’aquests hàbitats accelera el declivi dels pol·linitzadors a Europa. Cada cop més territoris aposten per una gestió ecològica de les voreres, compatible amb la seguretat viària: conservar les voreres florides no és abandonament, és protegir vida, paisatge i futur.
Cablejat, caixes i impunitat
Els cables analògics obsolets segueixen penjats a les façanes i les caixes de connexions s’abandonen obertes, sense que cap operadora assumeixi la seva retirada. Cada empresa hi ha anat afegint la seva capa sense retirar l’anterior, convertint les façanes en l’estratigrafia caòtica d’anys d’actuacions acumulades. La normativa existeix però és ineficaç o no s’aplica. A Pollença, el problema ja no és només visual: el cablejat impedeix físicament el moviment solemne de l’estendard de Sant Sebastià, alterant una celebració secular. Les solucions existeixen. El que falta és control i voluntat institucional, durant massa temps, per exigir solucions a les operadores.
Ca na Beatriu o la ruïna d’una promesa
Les cases de Ca na Beatriu, integrades dins el Parc Natural de s’Albufera, són una peça clau del patrimoni històric i paisatgístic avui en estat de ruïna. Malgrat l’anunci del Govern el 2024, la seva adquisició i recuperació continuen sense materialitzar-se.
El seu potencial com a centre d’interpretació del Parc és evident i necessari. A més, la seva situació en sòl rústic protegit reforça la necessitat d’un ús públic i ambiental. Cada dia que passa sense actuacions és patrimoni que es perd i una oportunitat que s’esvaeix.
El Rec, un torrent que no ho és
El Rec de Pollença és un torrent que no ho és: a diferència de la resta de torrents mallorquins, hi raja aigua quasi sempre. És la manifestació visible d’un complex aqüífer càrstic que descarrega als Ulls del Rec, barrejant aigua dolça i marina en proporcions canviants. L’article en repassa la hidrogeologia singular, el paper com a braç principal de l’Albufereta i el ric patrimoni hidràulic i toponímic que ha generat -des dels molins d’aigua fins a les empremtes musulmanes-. Un sistema natural i cultural excepcional, però fràgil davant la pressió urbanística, la sobreexplotació i el canvi climàtic.
La fàbrica de paper de s’Albufera. Esbucar la memòria
La demolició de la fàbrica de paper de sa Roca l’any 1991, ja dins el període de protecció de s’Albufera, va suposar molt més que la pèrdua d’uns edificis. Es va eliminar un testimoni clau de l’activitat productiva lligada al canyet i de la relació històrica entre societat i territori. Lluny de ser una decisió inevitable, va evidenciar una manca de voluntat per conservar i integrar aquest patrimoni dins el Parc Natural. Avui, aquell buit encara condiciona el relat i deixa sense espai una part essencial de la memòria de s’Albufera.
Pinces invasores. El cranc blau transforma s’Albufera
L’impacte ecològic del cranc blau (Callinectes sapidus) a s’Albufera de Mallorca és profund i multifactorial, no es limita a la depredació directa. Es tracta d’una espècie invasora, oportunista i extremadament voraç, que s’alimenta pràcticament de qualsevol organisme que pot capturar. La gestió de la problemàtica que suposa és un procés que va més enllà de la biologia. Erradicar-lo és inviable. Gestionar-lo, imprescindible.
Caramulls que -encara- maten
Els caramulls de pedres, una “moda” que causa estralls. Els caramulls no són només pedres. Fer un caramull no és art, ni és espiritualitat; és ignorància! L’any 2015, l’entitat Terraferida publicava un crit d’alerta que avui, el 2026, és més necessari que mai: “Caramulls que maten, enemics en equilibri”. Aquell article denunciava una moda que tot just començava. Deu anys després, el que era un avís s’ha convertit en una realitat desoladora: no podem mirar els caramulls com una anècdota, són un indicador clar de degradació ecològica i cultural, transformadors de paisatges sencers en escenografies artificials.
Camins…
Hi ha camins que no només travessen el paisatge, sinó també el temps. A l’entorn de s’Albufera, Un antic molí esqueixat i una tossuda figuera encara arrelada al terra, són el discret testimoni d’un altre temps. On abans hi havia necessitat, avui hi ha silenci i paisatge.