Les Rutes de Biodiversitat de Pollença varen ser un projecte pioner per posar en valor el patrimoni natural i paisatgístic del municipi. Tretze anys després, els seus panells presenten un preocupant estat de deteriorament, tot i que el mateix Ajuntament continua promocionant el senderisme i el turisme de natura. Recuperar-los tindria un cost mínim i seria una mostra de coherència amb el model de municipi i de turisme que Pollença vol projectar. Perquè cuidar el territori no consisteix només a vendre’n la imatge: també implica mantenir els recursos que permeten descobrir-lo.
Denúncia
La mar no em deixa veure-hi clar
Temperatures excepcionals, una mar tèrbola i una pressió turística que no deixa de créixer. Aquest estiu ens ha mostrat una vegada més fins a quin punt la nostra mar és vulnerable. Els efectes de l’escalfament ja es deixen veure en la biodiversitat, mentre augmenten les embarcacions i les activitats recreatives. Però també hi ha persones que treballen per conservar-la i recuperar-la. Després de tants anys mirant la mar de prop, cada vegada em costa més no demanar-me quina mar volem deixar a qui vengui darrere nosaltres.
Un eclipsi un poc eclipsat
Dimecres 12 d’agost vam viure l’eclipsi solar total al pla de Mallorca, en família, lluny de les aglomeracions. Una experiència fotogràfica i personal única, però que també convida a la reflexió: aquell dia Mallorca es va dividir entre qui hi va poder arribar còmodament i qui va haver de fer-s’ho valer per trobar el seu racó de cel. Una crònica que barreja la mirada d’un fotògraf de natura amb una mirada crítica sobre la massificació i les desigualtats d’accés al territori en un fenomen que no tornarà en dues vides.
Ni abans, ni ara, ni mai. Es Trenc no es toca
Aquest matí he tornat a Es Trenc, càmera en mà, per fotografiar la cadena humana entre sa Ràpita i Ses Covetes. No era la primera vegada. Avui l’amenaça ja no són excavadores, sinó una reforma legal que retalla el debat parlamentari sobre els espais naturals. Quaranta-tres anys després, catorze anys després, la resposta ciutadana ha tornat a ser massiva, jove i decidida. Ni abans, ni ara, ni mai: Es Trenc no es toca.
El mar no cabia en un rodet
Trenta-cinc anys separen la meva primera immersió fotogràfica analògica, del bussejador de tenassa que avui explora entre dos i cinc metres de fondària amb una càmera digital lleugera. No és nostàlgia: és una conversa entre dues maneres d’estimar el mateix mar. L’escassetat de l’analògic va ensenyar a mirar abans de disparar; la llibertat del digital, a explorar sense por. Però sota la tècnica i el pas del temps hi ha una realitat que m’interpel·la: el mar que ens envolta ha canviat. La nacra ha desaparegut, les espècies invasores avancen, les praderies de posidònia retrocedeixen. Fotografiar, avui, és també documentar un món en perill. Perquè el mar no cabia en un rodet de trenta-sis diapositives, i tampoc no cap en cap targeta de memòria, però val la pena continuar intentant-ho.