Aquest mes ha fet quaranta anys que el Parc Natural de s’Albufera atén els seus visitants. Aquell primer «centre» d’informació modest obert el 1986 a sa Roca és avui la porta principal d’un dels aiguamolls més emblemàtics de la Mediterrània. Però la pressió humana és més elevada que mai i els recursos de gestió no han crescut al mateix ritme. Una mirada crítica al model d’ús públic, els seus límits i una pregunta de fons: pot el model actual sostenir el futur del parc?
Denúncia
Cablejat, caixes i impunitat
Els cables analògics obsolets segueixen penjats a les façanes i les caixes de connexions s’abandonen obertes, sense que cap operadora assumeixi la seva retirada. Cada empresa hi ha anat afegint la seva capa sense retirar l’anterior, convertint les façanes en l’estratigrafia caòtica d’anys d’actuacions acumulades. La normativa existeix però és ineficaç o no s’aplica. A Pollença, el problema ja no és només visual: el cablejat impedeix físicament el moviment solemne de l’estendard de Sant Sebastià, alterant una celebració secular. Les solucions existeixen. El que falta és control i voluntat institucional, durant massa temps, per exigir solucions a les operadores.
Ca na Beatriu o la ruïna d’una promesa
Les cases de Ca na Beatriu, integrades dins el Parc Natural de s’Albufera, són una peça clau del patrimoni històric i paisatgístic avui en estat de ruïna. Malgrat l’anunci del Govern el 2024, la seva adquisició i recuperació continuen sense materialitzar-se.
El seu potencial com a centre d’interpretació del Parc és evident i necessari. A més, la seva situació en sòl rústic protegit reforça la necessitat d’un ús públic i ambiental. Cada dia que passa sense actuacions és patrimoni que es perd i una oportunitat que s’esvaeix.
La fàbrica de paper de s’Albufera. Esbucar la memòria
La demolició de la fàbrica de paper de sa Roca l’any 1991, ja dins el període de protecció de s’Albufera, va suposar molt més que la pèrdua d’uns edificis. Es va eliminar un testimoni clau de l’activitat productiva lligada al canyet i de la relació històrica entre societat i territori. Lluny de ser una decisió inevitable, va evidenciar una manca de voluntat per conservar i integrar aquest patrimoni dins el Parc Natural. Avui, aquell buit encara condiciona el relat i deixa sense espai una part essencial de la memòria de s’Albufera.
Caramulls que -encara- maten
Els caramulls de pedres, una «moda» que causa estralls. Els caramulls no són només pedres. Fer un caramull no és art, ni és espiritualitat; és ignorància! L’any 2015, l’entitat Terraferida publicava un crit d’alerta que avui, el 2026, és més necessari que mai: “Caramulls que maten, enemics en equilibri”. Aquell article denunciava una moda que tot just començava. Deu anys després, el que era un avís s’ha convertit en una realitat desoladora: no podem mirar els caramulls com una anècdota, són un indicador clar de degradació ecològica i cultural, transformadors de paisatges sencers en escenografies artificials.