La demolició de la paperera de sa Roca el 1991, ja declarat el Parc Natural, no només va fer desaparèixer un conjunt industrial singular: va esborrar una peça clau per entendre la relació entre territori, economia i societat a s’Albufera. Trenta cinc anys després, aquell buit continua condicionant el relat i evidenciant una manera de gestionar el patrimoni que encara avui ens obliga a reflexionar.
Del tancament a la protecció
La fàbrica de paper de sa Roca (a s’Albufera de Mallorca) va passar per diferents etapes i ritmes d’activitat d’ençà el 1890 (la primera registrada a nom de l’enginyer Henry R. Waring). La seva fase més productiva es concentra al voltant de 1938 amb la constitució de Celulosa Hispánica S.A, amb la finalitat de fabricació de paper d’estrassa o d’embalar a partir del canyet, un recurs local abundant que atorgava a la paperera un avantatge competitiu extraordinari. Quan el Govern Balear (800 ha el 1985) i l’ICONA (390 ha el 1986-87) adquiriren la finca, feia temps que s’havia tancat el darrer cicle productiu (1952–1966), tot i que la dissolució formal de l’empresa data de 1973. La declaració del Parc Natural de s’Albufera arribaria poc després, el 28 de gener de 1988.
Però la història d’aquest conjunt no acaba amb el cessament de l’activitat industrial. Al contrari: és precisament dins el període de màxima protecció ambiental quan es produeix el seu episodi més greu. La demolició, el setembre de 1991, de la pràctica totalitat de la fàbrica no pot ser llegida com una inèrcia del passat ni com una decisió inevitable. Va ser una actuació plenament contemporània, executada amb plena consciència institucional, i constitueix un cas paradigmàtic de negligència en la gestió del patrimoni.
El valor del canyet, un sistema productiu complet
El valor de la paperera no era residual ni anecdòtic. Es fonamentava, en primer lloc, en el seu arrelament al territori. El canyet (Phragmites australis), una gramínia que pot assolir fins als cinc metres d’alçada, havia estat aprofitat (sega de bagatge) durant segles pels pagesos de la comarca com a material per al bestiar i com a fertilitzant. Amb l’arribada de la industrialització, aquest recurs esdevingué matèria primera estratègica. Ja en temps de les obres de dessecació, els anglesos exportaven canyet premsat cap a Anglaterra en el conegut “comerç de retorn”, utilitzant els mateixos vaixells que havien dut el carbó.
Amb la construcció de la fàbrica l’any 1917 per la família Gual de Torrella, aquest cicle es tancava dins la pròpia Albufera: la matèria primera es produïa, es transformava i es comercialitzava en el mateix lloc. La seva eficiència era tal que, segons la documentació de l’època, mil hectàrees de canyet podien equivaldre productivament a vint mil hectàrees de bosc, amb l’avantatge d’una regeneració anual. No és estrany, per tant, que la competència amb les grans papereres peninsulars fos intensa, fins al punt que “La Papelera Española” arribà a pagar un cànon anual de 50.000 pts. per mantenir la fàbrica aturada.
La feina i la vida
El procés productiu, a més, generava una economia local específica: el canyet es segava amb falcella, s’apilava en forma de garbes a la vora de síquies i canals i es transportava en barquets fins a sa Roca. Era una feina dura, mal remunerada, però constant. Com recordava un antic treballador en una de les entrevistes recollides: “anàvem amb els barquets carregats de canyet fins dalt, i amb la crossa, pam a pam, el dúiem cap a sa fàbrica; era feixuc, però era feina segura”. Aquest testimoni, com tants altres, evidencia fins a quin punt la paperera formava part de la vida quotidiana de la gent de la contrada.
L’arquitectura del conjunt reflectia aquesta realitat productiva. No es tractava d’unes simples naus industrials, sinó d’un sistema constructiu adaptat al medi: espais oberts, encavallades de fusta, estructures lleugeres i funcionals, perfectament integrades en el paisatge de l’aiguamoll. Era, en essència, una arquitectura del lloc, inseparable del sistema ecològic i econòmic que la feia possible. A la web cronicadesalbufera.com podeu veure un extens reportatge fotogràfic (1986-1990) sobre la fàbrica de paper i altre informació relacionada de gran valor històric.
Cap justificació, cap responsabilitat
Per tot això, l’enderrocament de 1991 no pot justificar-se en termes demostrables de necessitat ni d’incompatibilitat amb la conservació o per raons pressupostàries. No hi havia cap impediment estructural ni ambiental que obligàs a la seva desaparició, fins i tot es va fer (1989) alguna proposta de recuperació la qual no va prosperar, tampoc es va considerar la simple (i assumible) consolidació de parets i teulades esperant una decisió a mig plaç. El que hi va haver va ser una absència total de voluntat per conservar, reinterpretar i integrar TOT aquest patrimoni dins el projecte del naixent Parc Natural. La decisió es va prendre sense un debat públic real i sense criteris patrimonials sòlids.
La responsabilitat d’aquella actuació no és abstracta ni difusa: és institucional, tècnica i també cultural. Respon a una determinada manera d’entendre els espais protegits, on la dimensió natural s’imposa de manera excloent sobre qualsevol altra lectura del territori. Però s’Albufera no és -ni ha estat mai- un espai “natural” en el sentit estricte. És un paisatge profundament humanitzat, modelat durant segles per activitats agrícoles, hidràuliques i industrials.
Les conseqüències d’aquesta pèrdua són encara avui evidents. El Parc Natural no disposa d’un espai digne i capaç d’explicar de manera completa la seva història humana i productiva. El relat queda incomplet, fragmentat, descontextualitzat. La desaparició de la paperera va eliminar la possibilitat de disposar d’un centre d’interpretació arrelat en el territori, capaç de mostrar la complexitat de les relacions entre natura, economia i societat.
Un buit que perdura, memòria amputada
Quan ens acostam als quaranta anys de la declaració del Parc, aquest buit es fa especialment eloqüent. Allò que es va destruir el 1991 no era un obstacle per a la conservació, sinó una eina privilegiada per entendre-la. Amb l’enderroc no només es varen perdre uns edificis: es va amputar la memòria, es va empobrir el relat i es va consolidar una manera de gestionar el patrimoni que encara avui condiciona les possibilitats de futur.
Esbucar la fàbrica de sa Roca va ser, en definitiva, esbucar una part essencial de s’Albufera. I aquest buit, lluny de tancar-se amb el temps, continua interpel·lant-nos.
La fàbrica de Paper de Sa Roca (s’Albufera de Mallorca). IB3 Televisió – 2013 (Durada 20’20”).
Nota: les fotografies de l’estiu del 1991 estan fetes amb autorització i cessió pactada de drets de reproducció, des d’un ultralleuger, amb una càmera Minolta X-700, un objectiu 35-70 mm i diapositiva Ektachrome E200, propietat de l’autor.
