El Rec, un torrent que no ho és

Joan Alcover, en el poema La Relíquia, escrigué sobre una font amb uns versos que semblen pensats per al Rec: “La font qui no vessa, la font qui no plora / Me fa plorar a mi.” Però el Rec sí que vessa. Quasi sempre.

A Mallorca, els torrents són sinònim d’absència: llits secs que només s’activen amb la pluja. El Rec de Pollença trenca aquesta regla. Aquí l’aigua hi és quasi sempre. Fins i tot en ple estiu, quan la resta de torrents de l’illa són només pedres i pols. Però el Rec no és, estrictament, un torrent. És la manifestació visible d’un sistema subterrani complex: un aqüífer càrstic que descarrega de manera contínua a través d’un conjunt de surgències conegudes com els Ulls del Rec, o font salina de l’Almadrava. Aquesta singularitat -un cabal quasi permanent en un context mediterrani- explica per què el Rec ha estat, durant segles, un espai clau des del punt de vista ecològic, econòmic i cultural.

Què és, exactament, el Rec?

Tècnicament, el Rec és un tram de torrent d’uns 2.000 metres de llargària que s’estén des dels Ulls del Rec fins passat el Pas del Cero. Ve de la Vall de Colonya i de Pollença (poble) i rep les aportacions d’una sèrie de fonts i fontetes que mantenen el cabal pràcticament tot l’any (March & Torres, 2025).

El seu nom no és casual: rec fa referència, en aquest context, a una síquia, i l’etimologia del topònim apunta directament a la gran síquia que conduïa l’aigua des d’un punt concret del torrent fins als Molins d’Almadrava. La infraestructura acabà posant nom al curs d’aigua sencer, un fenomen lingüístic que revela fins a quin punt els molins dominaren l’imaginari col·lectiu del lloc.

Al llarg de la història, el torrent ha rebut diversos noms: Torrent Baralian o Barala (d’origen islàmic), Torrent d’Almadrava, i fins i tot Lo Amarador, que fa referència a l’ús de les seves aigües per amarar -remullar- el cànem i el lli. Cada nom és una capa de temps dipositada sobre el paisatge (March & Torres, 2025).

L’origen ocult. La hidrogeologia del Rec

El funcionament del Rec no es pot entendre sense mirar sota terra. Ens trobam dins la unitat hidrogeològica de l’Almadrava, vinculada a materials calcaris del Juràssic (Lias), fortament fracturats i carstificats. Aquesta estructura no és homogènia: és el resultat d’una geologia molt complexa, amb làmines cavalcants imbricades que creen compartiments dins l’aqüífer. Aquest fet és clau: no hi ha un únic flux d’aigua, sinó diversos circuits que poden funcionar de manera independent o connectar-se segons les condicions (Martorell Melià, 2021).

Per la seva excepcionalitat geològica, la Font de l’Almadrava ha estat catalogada com a Lloc d’Interès Geològic (LIG) per l’Institut Geològic i Miner d’Espanya, amb el codi 644002, sota la denominació “Manantial salino de la Font de S’Almadrava“ (IGME, Inventario Español de Lugares de Interés Geológico).

Com circula l’aigua?

La pluja infiltrada a la Serra de Tramuntana recarrega l’aqüífer. L’aigua circula subterràniament durant anys (temps de residència ~8 anys) i finalment emergeix a baixa cota als Ulls del Rec, a través d’una falla normal que travessa la interfície entre l’aigua dolça i l’aigua salada, i que permet el pas de l’aigua a través de materials que altrament serien impermeables. La surgència es localitza a aproximadament 2 km de la línia de costa i a uns 5 m sobre el nivell del mar, i la seva àrea de recàrrega -la conca del Rec- abasta uns 40 km² (Fornós et al., 2024).

Aquest sistema respon a la pluja de manera no immediata, sinó amb llindars: calen episodis d’uns 60 mm. en pocs dies per activar respostes importants. Quan això passa, el cabal pot augmentar bruscament i es connecten diferents subaqüífers (Tomir i Aixartell) (Cardoso & Custodio, 2007).

Un cabal sorprenent

Les dades de cabal del Rec són, en el context mallorquí, espectaculars. El cabal mitjà registrat és d’uns 12,3 hm³ anuals, però en anys especialment plujosos el cabal màxim detectat ha superat els 35 hm³, mentre que en els anys més secs no ha arribat als 2 hm³. En moments punta, el cabal pot assolir els 8.500 litres per segon, un volum que supera amb escreix la capacitat dels embassaments de Cúber i Gorg Blau junts.

L’estació d’aforament B015 ha permès documentar una tendència significativa: la mitjana ha passat de 12 hm³/any en el període 1975–1997 a 21,4 hm³/any en el període 2011–2015 (Martorell Melià, 2021). Les causes d’aquesta variació -si climàtiques, metodològiques o estructurals- mereixerien un estudi específic.

Per què l’aigua és salada?

Una de les característiques més desconcertants del Rec és que l’aigua és salabrosa. Això no és casual: el sistema està afectat per intrusió marina, un fenomen típic dels aqüífers costaners, degut a la seva situació propera al nivell del mar. L’aigua dolça subterrània que prové de la Serra de Tramuntana s’acaba barrejant amb l’aigua marina que impregna els materials permeables del subsol.

La font brolla a través d’una falla que travessa la interfase -el contacte entre l’aigua dolça i la salada-. En èpoques de pluja, l’aportació dolça augmenta i la interfase retrocedeix cap a la mar, reduint la salinitat de l’aigua que brolla pels Ulls. En èpoques seques, el flux dolç minva, la interfase avança terra endins, i l’aigua que surt és molt més salabrosa.

La variació és notable: la concentració d’ions clorur pot oscil·lar entre 1.000 i 9.000 mg/L, i la concentració de sals en època seca pot ser fins a nou vegades superior a la del període humit. Aquests canvis poden ser sobtats -fins i tot d’un dia per l’altre-, cosa que fa inviable l’aprofitament d’aquesta aigua per a ús humà directe. La presència d’aigua marina en el conjunt del sistema pot superar el 10–20% en moments d’estiatge (Cardoso & Custodio, 2010).

A més, el comportament de la salinitat del sistema és notablement complex. S’han documentat dos pics de salinitat diferenciats: un d’esperable, associat als llargs períodes de sequera (quan la intrusió marina és màxima); i un de sorprenent, que es produeix justament després d’episodis intensos de precipitació. Aquest segon pic ha estat atribuït als canvis de pressió entre l’aigua dolça i la marina dins dels conductes càrstics (Sanz et al., 2002, citat a Fornós et al., 2024). La descàrrega es produeix uns 5 m per damunt del nivell de la mar, i aquest desnivell és compensat precisament per la diferència de densitat entre l’aigua salobrosa i la marina. És un sistema que no es comporta mai de manera lineal.

El Rec com a “braç” de l’Albufereta

Entre els quatre torrents que alimenten l’Albufereta de Pollença -el torrent de can Xanet, el de can Roig, el de sa Marina-Font de Malany i el torrent de Sitges-Rec-, el Rec és, de llarg, el més important en termes de cabal i de superfície de captació: la seva conca abasta aproximadament 40 km² i penetra fins a 8 km terra endins, cap a la vila de Pollença i la vall de Colonya, amb una pluviometria mitjana de 900 mm/any (Fornós et al., 2024).

Des dels Ulls del Rec, l’aigua recorre uns 2.000 metres fins passat el Pas del Cero, nodrint de manera constant l’Albufereta. Un cop dins l’aiguamoll, el comportament del Rec és singularment revelador de la complexitat del sistema: en superar can Cap de Bou, el torrent gira bruscament cap al SE -segurament forçat per un control estructural relacionat amb restes d’eolianites plio-quaternàries– i es manté paral·lel a la restinga fins que es bifurca en diversos canals i trenca la barrera arenosa a la zona de la gola (Fornós et al., 2024). Aquesta trajectòria fa visible, a la superfície, la lògica d’un sistema que porta mil·lennis modelant el territori.

El flux constant del Rec és fonamental per a l’Albufereta perquè manté zones inundades, regula la salinitat de la llacuna i determina la seva valuosa biodiversitat. Sense el Rec, l’Albufereta no seria el que és avui. De fet, el torrent ja era conegut històricament com “el braç de l’Albufereta”.

De les 400 ha totals de l’Albufereta, 234 conserven el caràcter natural de zona humida; la resta han estat urbanitzades o transformades per l’agricultura. La zona humida s’articula al voltant de tres estanys més o menys permanents: l’estany de can Cuirassa (1,2 ha), l’Estany Gran (54,3 ha) i l’estany de sa Barcassa (5,7 ha), el més profund, que en alguns punts arriba gairebé a un metre per sota del nivell del mar. L’aigua de tots tres és salobrosa, amb una salinitat molt variable estacionalment (Fornós et al., 2024).

Un paisatge modelat per l’aigua: gorgs i vida

El Rec no és només un curs d’aigua: és un sistema de microambients. Els gorgs (o gorgets) són un dels elements més característics: petites depressions amb aigua permanent distribuïdes al llarg del curs, amb noms propis (Barrobí, Columna, Rocasses, etc.). Aquests gorgs no eren només elements físics o naturals, eren unitats econòmiques i socials.

La pesca d’anguiles

Durant dècades, els gorgs es buidaven manualment -amb poals o bombes- i es capturaven les anguiles que hi quedaven. També s’utilitzaven tècniques com la cucada (pesca amb cucs de terra sense ham) i els morenells. Això demostra una relació directa i sofisticada amb el medi: coneixement del lloc i aprofitament sostenible.

Origen islàmic i organització del territori

El Rec no es pot entendre sense el seu passat andalusí. Abans de la conquesta catalana, el sistema ja era utilitzat i organitzat. El topònim antic Baràliam (o Balàrian, Barala…) apunta a una alqueria islàmica integrada dins una xarxa agrícola basada en l’aprofitament de l’aigua. Després del repartiment, el territori passà a mans del rei i de l’Orde del Temple, que mantingueren i amplificaren l’ús hidràulic. Aquest origen explica la sofisticació del sistema i la continuïtat dels usos durant segles.

Val la pena aturar-se en el topònim Almadrava: d’origen àrab (Al-maḍraba) , ha estat relacionat amb el terme teulera, tot i que la seva etimologia exacta roman objecte de discussió (March & Torres, 2025). Com tants altres topònims d’aquesta zona, és una petjada lingüística de les capes successives d’ocupació del territori.

La infraestructura hidràulica dels Molins d’Almadrava

El cabal constant del Rec va permetre una cosa excepcional a l’illa: un sistema estable de molins d’aigua. Fins a 14 rodes de molí en funcionament continu (no estacional). Repartint l’ús entre el poder reial i l’Orde del Temple. El darrer molí, el d’Almadrava, va estar actiu fins el 1956 i s’enderrocà el 1983; tenia 4 moles (cas únic a Mallorca).

El sistema no era simple, sinó altament tecnificat. La Portella -una petita resclosa- regulava el cabal. La Síquia dels Molins, de fins a 400 m de longitud i aproximadament 1 m de fondària, conduïa l’aigua fins als molins. Aquest conjunt demostra un coneixement hidràulic molt avançat i una gestió precisa del recurs.

Un dels elements més sorprenents és la presència d’un embarcador fluvial on petites embarcacions (barquets) transportaven blat fins als molins. Fet extraordinari a Mallorca ja que pràcticament no hi ha altres exemples de navegació interior funcional. Si que cal esmentar, com a paral·lel, el transport de canyet i bagatge a la Paperera de s’Albufera a Sa Roca (1890-1938), fet també amb barquets per les síquies i canals de l’aiguamoll.

La toponímia. El mapa invisible del Rec

La toponímia del Rec és un autèntic arxiu oral del territori, és memòria immaterial històrica. No és decorativa, és funcional. Cada nom identifica un lloc concret, reflecteix un ús o una característica.

El propi nom del torrent n’és el millor exemple: Rec no designa aquí un curs d’aigua genèric, sinó que recull la memòria de la gran síquia que en sortia per moure els molins. Un ús humà va acabar rebatejant el paisatge natural. La pesca d’anguiles ha generat gran part dels topònims del tram principal, però també n’han generat l’ús de l’aigua com a força motriu i l’amarament de fibres vegetals (March & Torres, 2025).

Alguns exemples del topònims més representatius (March, 2010).

• Ulls del Rec. l’origen de l’aigua, la font principal.
• Els Molins Vells. Surgència natural, que brolla de la part sud-est de Can Barba.
• Gorg de la Columna. El més famós del gorgs del Rec. Deu el nom a l’existència d’una roca alta que recordava una columna.
• Gorg de l’Ase. Se conta que un ase hi va caure.
• Gorg de la Rocassa. Devora una roca molt gran, al paratge de la Rocassa.
• La Portella. El punt de control hidràulic
• Gorg Marí. El més llarg i fondo, supera els 3 m.
• Síquia dels Molins. Canal d’uns 400m. que du l’aigua als molins d’Almadrava.
• Molins d’Almadrava. Documentats ja al Llibre del Repartiment i segurament anteriors a la conquesta. Ens referim al casal que fins al 1983 contenia quatre molins fariners moguts per les aigües del Rec.
• Embarcador dels Molins. Petit embarcador situat vora els molins. Hi arribaven barquets que venien de la part d’Alcúdia, carregats de blat per moldre.
• Gorg de la Bova. Situat un poc més a baix dels molins. Hi ha bova al seu entorn.
• Fita d’en Fesol. Es tracta d’una peça de marès, que sembla que constitueix la partió entre Pollença i Alcúdia.
• Pas del Cero. Fita geogràfica clara, on hi desemboca el Torrent de Can Roig i el de Malany i fa la partió entre Pollença i Alcúdia.

Cadascun d’aquests noms ha conservat la memòria d’uns usos que, d’altra manera, s’haurien perdut del tot. La toponímia és, en si mateixa, una forma de coneixement del medi.

Fragilitat i futur

Tot aquest sistema -natural, històric i cultural- és també fràgil. Els principals riscos no són simples: sobreexplotació de l’aqüífer, augment de la intrusió marina, pressió urbanística i canvi climàtic. El Rec depèn d’un equilibri delicat: entre recàrrega natural i extracció, entre sistema subterrani i superfície.

Cal tenir present que les variacions de salinitat que caracteritzen el sistema el fan no apte per a l’aprofitament directe, cosa que paradoxalment n’ha facilitat la preservació fins avui. Però la pressió sobre l’aqüífer pot alterar equilibris que no són reversibles a escala humana.

L’Albufereta, territori al qual el Rec dona vida, ha estat objecte d’una protecció legal progressiva fruit de dècades de pressió social i ambiental. L’any 1978 s’arribà a proposar convertir l’Albufereta en una marina navegable i urbanitzar-ne la marjal. La pressió popular i les primeres iniciatives legislatives autonòmiques aturaren aquell projecte. El 1991, la Llei d’Espais Naturals (LEN) li atorgà la categoria d’Àrea Natural d’Especial Interès (ANEI); el 2001, el Decret 121/2001 la declarà reserva natural; i la Llei 5/2005 (LECO) l’elevà a reserva natural especial. Avui, gaudeix a més, de les figures de Zona d’Especial Conservació (ZEC) i Zona d’Especial Protecció per a les Aus (ZEPA), dins la xarxa Europea Natura 2000.

Tot i aquesta protecció, el sistema és físicament fràgil. La restinga que separa l’Albufereta de la badia de Pollença es troba en franca regressió en alguns sectors, amb reculades documentades de fins a 15 m des dels vols de 1956. La gola que comunica la llacuna amb la mar té un caràcter estacional: s’obre amb les pluges intenses i es tanca per deriva litoral -condicionada pels vents de tramuntana i mestral- quan cessa la descàrrega (Fornós et al., 2024). Aquests signes d’inestabilitat física, afegits a la pressió sobre l’aqüífer del Rec, dibuixen un sistema que requereix una gestió activa i intel·ligent.

El Rec de Pollença és molt més que un curs d’aigua. És un sistema hidrogeològic complex, un paisatge cultural construït durant segles, una riquesa toponímica de primer nivell i un ecosistema clau per a la biodiversitat de la reserva natural de l’Albufereta. I sobretot, és una prova clara que l’aigua subterrània pot modelar no només el territori, sinó també la història humana.

Que el curs d’aigua hagi rebut tants noms al llarg dels segles -Baralian, Torrent d’Almadrava, Lo Amarador, el Rec- és, en si mateix, una metàfora d’allò que és: un sistema viu, en constant relació amb les persones que l’han habitat i que l’habiten.

---

Agraeixo d’una forma molt especial les aportacions i correccions de Miquel Àngel March Cerdà pel que fa als aspectes toponímics que figuren a l’article. La valuosa informació que té recopilada no pot quedar dins un calaix, la seva publicació enriquiria la nostra història i preservaria un patrimoni immaterial inalterat durant segles.

---

Bibliografia

• Cardoso, A. & Custodio, E. (2007). Aspectos hidrodinámicos del NE de la Serra de Tramuntana.
• Cardoso, A. & Custodio, E. (2010). Hidrogeoquímica e isotopía ambiental.
• Fornós, J. J., Gómez-Pujol, Ll., Cau-Ontiveros, M. A., & Mas-Florit, C. (2024). S’Albufereta de Pollença (Mallorca): una introducció a la seva geomorfologia i l’evolució sedimentària recent. Cuadernos de Geografía, 112, 85–105
• Geoturisme Illes Balears. Font de l’Almadrava. Fitxa tècnica.
• Govern de les Illes Balears (2021). S’Albufereta. Reserva Natural. Fulletó informatiu.
• Institut Geològic i Miner d’Espanya (IGME). Inventario Español de Lugares de Interés Geológico, codi 644002: “Manantial salino de la Font de S’Almadrava“.
• March, Miquel A. (2010). La Toponímia de l’Albufereta (Pollença i Alcúdia). Inèdit.
• March, Miquel A. & Torres, Joan (2025). Toponímia pollencina. El Rec. Radio Pollença. Emissió del 27/06/2025.
• Martorell Melià, C.M. (2021). Caracterización hidrogeológica de la fuente salina de s’Almadrava.
• MATEOS RUIZ, R. M.; GONZÁLEZ CASASNOVAS, C. (ed.), (2009). Els camins de l’aigua de les Illes Balears. L’Almadrava (Pollença, Mallorca) – Pàg. 118. Govern de les Illes Balears – Conselleria de Medi Ambient- Instituto Geológico y Minero de España.
• Perelló, G. & Roig, M. (2009): Anguiles i vells arts de pesca. Conselleria de Medi Ambient.