La imatge que acompanya aquest text resumeix l’estat actual de s’Albufera. En primer pla, l’avisador (Himantopus himantopus), resistint en un medi que canvia massa ràpid; al fons, el flamenc (Phoenicopterus roseus), colonitzador d’ambients salins, delatat pel seu color rosat, fruit de l’alimentació amb Artemia salina, crustaci propi d’aigües salades o salabroses. Aquesta escena aparentment harmònica amaga una transformació profunda: el que era un mosaic d’aigües dolces i extensos canyissars evoluciona cap a una llacuna més salada, tèrbola i eutrofitzada.
El drama invisible de la salinització
El problema no s’origina dins s’Albufera, sinó a la seva conca. Com tota zona humida litoral, s’Albufera és l’escenari d’un equilibri delicat entre l’aigua dolça que arriba de torrents i aqüífers -especialment el de sa Pobla- i la pressió de la mar des de la Badia d’Alcúdia. Durant segles, la balança es decantava cap a l’aigua dolça; avui, aquest equilibri s’ha trencat. Però avui, la pressió humana ha canviat les regles i el cor de s’Albufera es torna salat.
Les causes principals són clares:
- Sobreexplotació dels aqüífers per a agricultura i turisme, que abaixa el nivell freàtic i facilita la intrusió marina.
- Canvi climàtic, amb ascens del nivell de la mar i disminució de precipitacions, que accentua aquesta intrusió.
- Eutrofització, provocada per l’excés de nitrats i fosfats procedents de fertilitzants i aigües residuals, que afavoreix proliferacions d’algues, redueix l’oxigen i simplifica la biodiversitat.
La presència creixent i la nidificació en augment dels flamencs actuen com a bioindicadors d’aquest procés: s’Albufera esdevé progressivament més salobre.
Espècies invasores: acceleradors del canvi
La transformació química del medi s’agreuja amb la irrupció d’espècies invasores que en modifiquen l’estructura física.
La carpa (Cyprinus carpio) remou constantment el sediment cercant aliment, manté l’aigua tèrbola i impedeix que la llum arribi al fons. Sense llum, desapareixen els macròfits aquàtics, autèntics “pulmons” de l’ecosistema i clau en la filtració natural.
El cranc blau (Callinectes sapidus), resistent i oportunista, altera la cadena tròfica. Competeix amb aus piscívores i depreda postes. Espècies com l’agró blanc gros (Casmerodius albus) o l’agró gris (Ardea cinerea) troben més dificultats per alimentar-se en aigües enterbolides i amb noves pressions tròfiques.
El declivi del canyissar
El canvi més greu és silenciós: la regressió del canyissar de Phragmites australis i de la cesquera (Cladium mariscus), vegetació que no tolera l’excés de sal. Quan desapareix, és substituïda per comunitats halòfiles (pròpies de medis salins) més baixes i uniformes (Sarcocornia, Salicornia, Salsola), amb menor complexitat estructural.
Aquesta simplificació vegetal implica la pèrdua d’hàbitat per a espècies altament especialitzades:
- La buscarla mostatxuda (Acrocephalus melanopogon), dependent del canyet dens per nidificar.
- L’hortolà de canyet (Emberiza schoeniclus ssp. witherbyi), amb territoris i nidificació en regressió.
- L’agró roig (Ardea purpurea), que ha passat d’unes 120 parelles el 1997 a 4–5 el 2024.
- La queca (Botaurus stellaris), de 10 parelles el 1996 a només 2–3 el 2024.
Amb la pèrdua dels canyissars, s’Albufera deixa de ser un refugi singular d’aigua dolça a la Mediterrània per convertir-se en una llacuna salobre més.
Una solució complexa, però imprescindible
La gestió no pot limitar-se a l’interior de s’Albufera: cal actuar sobre tota la conca hídrica. Les mesures necessàries són conegudes, encara que socialment i econòmicament exigents:
- Reduir l’extracció d’aigua per recuperar el pes de l’aigua dolça i frenar la intrusió marina.
- Millorar la depuració per limitar l’aportació de nutrients.
- Controlar les espècies invasores amb programes sostinguts i innovadors.
Ens trobam davant una cursa contra rellotge. L’augment dels flamencs pot resultar atractiu, però no ha d’amagar el veritable procés en marxa: la salinització progressiva d’un dels darrers grans aiguamolls d’aigua dolça litoral de la Mediterrània. Recuperar el cabal dels torrents, protegir els aqüífers i restaurar els canyissars no són opcions, sinó condicions indispensables per evitar que espècies com l’avisador es converteixin en testimoni d’un ecosistema que ja no existeix.
