L’eriçó de mar. Tan comú, tan desconegut

Paracentrotus lividus, un protagonista discret de les nostres costes

Hi ha animals que agraden a tothom i n’hi ha que la majoria dels banyistes només coneixen per haver-los trepitjat. L’eriçó de mar o de roca (Paracentrotus lividus) és, sens dubte, d’aquests segons. És tan comú a les aigües poc profundes de Mallorca —i de bona part del Mediterrani— que gairebé ningú hi para atenció, i quan ho fa sol ser amb un crit de dolor més que amb curiositat. Però aquest animal tan corrent, que ens sembla insignificant, té un paper important en l’equilibri dels fons litorals.

Un nom per a cada racó de costa

De fet, una de les millors proves que és un animal ben conegut i proper a la gent és la quantitat de noms que rep arreu de la costa balear i catalana: eriçó de mar, bogamarí, vogamarí, bogo, vogo, garota, garota de roca, garota negra, oriç, oriç de mar, cassoleta, paparinell, soís… Gairebé cada comarca, cada illa i cada tradició marinera hi ha aportat el seu nom. Només els animals que formen part de la vida quotidiana de la gent —de la pesca, dels banys d’estiu i de la cuina— acumulen una riquesa de noms populars semblant.

I també és comestible. Les seves gònades (cada eriçó en té cinc), conegudes popularment com a llengües o ous d’eriçó, són apreciades com una delicadesa gastronòmica en alguns indrets de la Mediterrània formant part del patrimoni culinari de múltiples cultures costaneres.

Aquesta tradició de consum forma part de la relació històrica entre les poblacions costaneres i l’eriçó, però avui l’explotació pesquera i el marisqueig són també uns dels factors relacionats amb el declivi de les seves poblacions en diverses zones properes.

Paracentrotus lividus - ©bielperello.com — Eriçó de mar o de roca a la tenassa. Virada a blanc i negre. Badia de Pollença. Agost, 2026.

Un herbívor que ajuda a donar forma al fons marí

Paracentrotus lividus viu sobretot en fons rocosos i també en praderies de Posidonia oceanica, on troba refugi i aliment. És principalment herbívor, encara que la seva dieta pot incloure altres organismes del fons. La boca, situada a la part inferior del cos, està equipada amb una estructura complexa coneguda com la “llanterna d’Aristòtil”, formada per cinc dents calcificades que es mouen en sincronització per esprémer superfícies rocoses, triturar algues adherides i esgarrar petits organismes marins.

El seu test —l’esquelet extern rígid que sovint anomenem closca— pot presentar tonalitats verdes, marrons o porpres i està cobert de pues mòbils. Les pues intervenen en la protecció i en el moviment, mentre que petits peus ambulacrals l’ajuden a desplaçar-se i a relacionar-se amb l’entorn.

Els seus moviments són sovint nocturns. Durant el dia pot refugiar-se entre escletxes, sota pedres o en altres zones protegides, i això explica que la imatge que en tenim els banyistes —un animal immòbil entre les roques— sigui només una petita part de la seva vida.

Com que és un herbívor molt actiu, l’eriçó regula les comunitats d’algues i contribueix a determinar com s’organitza la vida sobre els fons rocosos. Però l’equilibri depèn també de la seva abundància. Si les poblacions són molt elevades, el seu pasturatge intens pot reduir fortament la cobertura algal i arribar a transformar els boscos de macroalgues en fons molt més pobres en vegetació. Quan desapareix o esdevé molt escàs, les comunitats d’algues poden canviar també de manera important.

Secció de l'eriçó de mar. Magasin Pittoresque,1873. — Secció de l’eriçó de mar, mostrant la llanterna d’Aristòtil. Magasin Pittoresque,1873.

Quan desapareixen els depredadors

Una altra peça d’aquesta xarxa són els animals que s’alimenten de l’eriçó. Al Mediterrani, entre els seus depredadors hi ha diversos peixos, especialment sards (Diplodus sargus), variades (Diplodus vulgaris) i altres espècies, com alguns crustacis i mol·luscs. La presència o absència d’aquests depredadors pot modificar l’estructura de les poblacions d’eriçons.

La pesca pot alterar aquesta relació. Si disminueixen els grans peixos que depreden els eriçons, disminueix també la pressió natural sobre les seves poblacions. Però l’eriçó és alhora una espècie explotada en moltes zones mediterrànies. Això significa que podem estar actuant al mateix temps sobre diferents nivells de la cadena tròfica: sobre els depredadors i sobre la presa.

Aquesta és una de les raons per les quals no n’hi ha prou amb preguntar si en una cala “n’hi ha molts” o “n’hi ha pocs” eriçons. La seva abundància només es pot interpretar tenint en compte l’hàbitat, els depredadors, la disponibilitat d’aliment, la pesca i altres pressions ambientals.

La llegenda negra: qui punxa qui?

La seva mala fama ve, sobretot, de les pues clavades al peu. Molta gent el veu com un perill, gairebé com si amagués una arma sota les roques. Però la realitat és senzilla: l’eriçó no és un animal agressiu ni busca el contacte amb nosaltres. Es mou pel fons, sobretot de nit, i es protegeix entre les roques quan se sent amenaçat.

Les pues poden penetrar fàcilment a la pell i causar una ferida dolorosa. El problema principal no és que l’animal ens “ataqui”, sinó la ferida mateixa i el risc que s’infecti si no es tracta adequadament. En realitat, la major part dels accidents amb eriçons són el resultat d’una trobada en què només una de les dues parts es mou: nosaltres.

D’aquí ve, en bona part, la seva mala reputació: un animal que no necessita atacar ningú per acabar convertit en el culpable d’una situació de dolor.

Ericó de mar - ©Enciclopedia Trousset 1886-1891. — Eriçó de mar, amb i sense pues. Il·lustració de l’Enciclopèdia Trousset 1886-1891.

Un equilibri fràgil: l’estat de les poblacions

La situació mediterrània és, però, més preocupant del que podria semblar. Un estudi publicat el 2025 a Scientific Reports, que analitza tres dècades d’informació sobre les poblacions de Paracentrotus lividus, documenta un fort declivi de l’espècie en diverses zones del Mediterrani.

A les costes de Sicília i Apúlia, els mostrejos realitzats l’estiu de 2023 van trobar una densitat mitjana de només 0,2 individus per metre quadrat, la més baixa registrada en les zones estudiades. L’anàlisi de 44 treballs publicats entre 1990 i 2020 mostra, a més, una tendència general de disminució de les densitats mediterrànies, amb un canvi especialment marcat a partir de 2003.

Les causes no són exactament les mateixes a tot arreu. La sobreexplotació pesquera sembla tenir un paper important en algunes zones, mentre que l’escalfament del mar és especialment rellevant en altres. En experiments realitzats sobre poblacions del Mediterrani oriental s’han observat mortalitats massives quan la temperatura de l’aigua ha superat els 30,5 °C. Això no significa que 30 °C siguin una temperatura universalment letal per a l’espècie, sinó que les poblacions poden presentar una sensibilitat important a episodis extrems de calor i que aquesta resposta varia segons la regió.

Les captures mediterrànies també han augmentat molt: l’estudi de 2025 recull un increment de les captures totals declarades de 66 tones el 2013 a 387 tones el 2019. En els mostrejos de 2023 a Apúlia, només el 6% dels individus observats arribaven a la talla comercial de 50 mm o més. És un senyal preocupant perquè la disminució dels individus grans pot reduir el potencial reproductor de les poblacions.

Per tant, el problema no és només “que quedin pocs eriçons”. El que està canviant és l’estructura de les seves poblacions i la relació que mantenen amb la resta de l’ecosistema. Pesca, escalfament del mar, depredació, episodis meteorològics extrems i altres factors poden actuar conjuntament i amb intensitats diferents segons la zona.

Paracentrotus lividus ©laurenicole-art — Testa (closca) d’un eriçó de mar. Il·lustració de Laurenicole-art.

I a les Balears?

És important no traslladar automàticament aquesta situació a les Illes Balears. La informació oficial indica que Paracentrotus lividus —l’eriçó— no és considerat actualment una espècie amenaçada a l’arxipèlag i que, en general, les seves poblacions balears són abundants. Això no vol dir que no s’hagin de controlar ni que siguin immunes als canvis ambientals: significa que la situació local no és necessàriament la mateixa que la documentada en altres punts de la Mediterrània.

A Mallorca ja tenim exemples recents d’aquest desequilibri. Entre 2023 i 2025, un projecte científic va retirar 5.826 eriçons de mar en diverses zones de la costa mallorquina per reduir la pressió sobre els boscos de macroalgues del grup Cystoseira. Les captures, fetes manualment i amb autorització, varen afectar tant Paracentrotus lividus com Arbacia lixula. L’objectiu no era eliminar els eriçons, sinó reduir-ne les densitats allà on s’havien fet excessives i afavorir la recuperació d’uns boscos submarins especialment importants per a la biodiversitat.

Precisament per això és important la regulació de la seva captura. A les Balears, la normativa estableix una talla mínima de 50 mm i una veda de l’1 d’abril al 31 d’octubre per l’eriçó de mar. La regulació també limita les formes d’extracció. Respectar aquestes normes és especialment rellevant perquè permet que les poblacions mantinguin els individus reproductors i tinguin possibilitats de recuperar-se després de les pressions de la pesca.

És una paradoxa interessant: un animal que encara podem trobar amb facilitat a moltes de les nostres cales pot estar experimentant un declivi sever en altres regions de la mateixa Mediterrània. La millor manera d’evitar arribar tard és no esperar que desaparegui per començar a preocupar-nos.

Petit, discret i imprescindible

La pròxima vegada que en trobeu un entre les roques o entre les fulles de posidònia, no el vegeu només com l’animal que pot fer mal al peu. Mirau-lo com una peça d’una xarxa molt més gran: la dels peixos que se’l mengen, les algues de què s’alimenta, les praderies i els fons rocosos que comparteix i un mar que cada vegada és més calent.

Potser aleshores l’eriçó no ens semblarà tan insignificant. Un animal comú, present en moltes cales i a moltes converses de platja, però també una peça important per entendre com funciona i com està canviant el Mediterrani. Petit, discret, comú… i imprescindible!

…Soc un guerrer de dol que, amb negres llances, s’amaga en una escletxa de la roca.

Joan Margarit, «Garota», 1992, inclòs a «Els primers freds» (2004).

Fonts consultades