Divendres passat, la Cala de Sant Vicenç es va omplir de famílies, infants i voluntaris per celebrar la primera diada d’Arrels Marines. Rere la festa, però, hi havia sis anys de feina constant: recerca científica, restauració de praderies marines, educació ambiental i una xarxa de voluntariat arrelada a la badia de Pollença, la d’Alcúdia i a la costa nord. Com algú que fa dècades que mira aquesta costa des de sota l’aigua, intent explicar per què aquest dia és més que una festa: és la prova que la conservació marina també necessita comunitat.
Posidònia
El mar no cabia en un rodet
Trenta-cinc anys separen la meva primera immersió fotogràfica analògica, del bussejador de tenassa que avui explora entre dos i cinc metres de fondària amb una càmera digital lleugera. No és nostàlgia: és una conversa entre dues maneres d’estimar el mateix mar. L’escassetat de l’analògic va ensenyar a mirar abans de disparar; la llibertat del digital, a explorar sense por. Però sota la tècnica i el pas del temps hi ha una realitat que m’interpel·la: el mar que ens envolta ha canviat. La nacra ha desaparegut, les espècies invasores avancen, les praderies de posidònia retrocedeixen. Fotografiar, avui, és també documentar un món en perill. Perquè el mar no cabia en un rodet de trenta-sis diapositives, i tampoc no cap en cap targeta de memòria, però val la pena continuar intentant-ho.
Formentor, quan el paisatge esdevé destí
Quan un espai així esdevé destí turístic, deixa de ser un sistema en equilibri per convertir-se en reclam. A Formentor, la massificació es concentra estacionalment en els punts més fràgils, amb impactes acumulatius. Estem tensionant un territori amb límits físics que no podem ignorar.
Posidònia: font de vida
Les praderies de Posidonia oceanica no són simples fons marins; són autèntics boscos submergits, pulmons verds que donen vida al Mediterrani. Entre les seves fulles es desenvolupa una dansa vital de molts peixos, la Tuta entre ells, i altres organismes marins que hi troben refugi i aliment.