Cablejat, caixes i impunitat

El cablejat analògic obsolet no es retira. Les caixes de connexió es troben obertes i es podreixen a les façanes. Cada operadora hi afegeix la seva capa sense retirar l’anterior. La normativa existeix i no serveix de res. Això ja no és negligència: és una ocupació consentida de l’espai públic.

Mireu les façanes i els carrers. No els de les postals, els de la vida quotidiana. Els dels carrers on viviu, on passegeu, per on porteu els fills a escola. Hi veureu cables. Molts cables. Cables negres, gruixuts i prims, que es creuen i s’acumulen en nusos impossibles. Hi veureu caixes de plàstic i metall fixades a la pedra, algunes obertes, amb els fils a la vista, rovellades, deformades pel sol i la pluja. I si mireu amb atenció, hi veureu les marques de tres o quatre operadores diferents, cadascuna amb el seu color de brida, cadascuna amb la seva caixa, cadascuna amb el seu rastre de cablejat sobre la mateixa façana o travessant el carrer. Davant d’això, la pregunta no és per què passa. La pregunta és per què ho continuem tolerant?

Una xarxa morta que segueix físicament viva

La xarxa telefònica analògica de coure ha perdut la seva funció amb la migració massiva a la fibra òptica, però desactivar no és el mateix que desmuntar. Els cables continuen penjats, els suports clavats a les façanes i les caixes de connexions fixades a les parets, buides, obertes o mal tancades, exposades als elements. Unes infraestructures obsoletes que no es retiren no desapareixen: es converteixen en escombraries permanents i visibles sobre milers de façanes.

Les caixes de connexions, el símbol més cru del descontrol

Les caixes de connexions, originalment concebudes per protegir la xarxa, s’han convertit en un dels elements més degradants del paisatge urbà. Quan la xarxa queda obsoleta, no es retiren: s’abandonen in situ, obertes, amb els cables retallats i connectors oxidats que cap tècnic no ha revisat en anys. Més enllà de l’estètica, una caixa oberta sobre una façana és una instal·lació en estat de risc, una potencial vulneració de les condicions mínimes de seguretat. I malgrat tot, segueixen allà, sense que ningú en respongui.

L’efecte de capes: quan cada operadora hi afegeix la seva empremta

La dinàmica competitiva del mercat agreuja el problema de manera exponencial. Movistar, Vodafone i diversos proveïdors locals han desplegat xarxes independents sobre el mateix territori. Quan una operadora abandona un servei o substitueix una xarxa, no retira l’anterior: simplement n’afegeix una altra al damunt. El resultat són punts negres on s’acumulen cables de cinc generacions tecnològiques, caixes de quatre empreses i suports de tres èpoques superposades, sovint sobre edificis d’alt valor patrimonial. Ningú no sap quins cables estan actius. Ningú no té un registre complet de quina caixa pertany a quina empresa. La gestió d’aquesta infraestructura és, en la pràctica, un terreny sense mapa.

La normativa: exhaustiva sobre el paper, ineficaç a la pràctica

El problema no és fruit d’un buit legal. La normativa existeix i és prou clara; el que falla és la seva aplicació.

La Llei 9/2014 (de telecomunicacions) va legitimar la colonització de les façanes sota l’argument de l’interès general. La Llei 11/2022 (de telecomunicacions) va introduir avanços —prioritzar el soterrament, minimitzar l’impacte visual—, però presenta llacunes crítiques que la fan ineficaç: no regula la retirada del cablejat en desús ni sanciona el seu abandó. A més, empitjora en un aspecte respecte a l’anterior: mentre la Llei de 2014 protegia del cablejat aeri tot el patrimoni historicoartístic, la nova restringeix aquesta protecció reforçada als béns d’interès cultural, deixant desprotegits molts edificis amb valor patrimonial evident però sense aquella qualificació administrativa.

Una ocupació consentida de l’espai públic

Cal nomenar el problema amb precisió: no és negligència puntual. És una ocupació continuada i sistemàtica de l’espai públic per part d’empreses privades que han obtingut el benefici econòmic d’aquella ocupació i que, un cop la infraestructura ha quedat obsoleta, no assumeixen el cost de la seva retirada. És, en termes estrictes, una externalitat negativa que la societat paga i les empreses no.

La contradicció és escandalosa: les administracions destinen fons públics a restaurar façanes i protegir conjunts urbans, mentre permeten que sobre aquelles mateixes façanes restaurades romanguin indefinidament els residus físics de xarxes empresarials abandonades. El patrimoni, demostra aquesta contradicció, és un recurs comunicatiu, no un compromís real.

Quan el cablejat interfereix amb la tradició: el cas de Sant Sebastià

El problema deixa de ser només estètic o tècnic quan comença a afectar allò que defineix el poble. A Pollença, la festa de Sant Sebastià, documentada des de fa segles i profundament arrelada a la identitat col·lectiva, n’és un exemple clar.

Un dels moments centrals de la celebració és el recorregut de l’estendard del sant pels carrers del nucli antic. Aquest estendard no és un objecte qualsevol: és un símbol viu, i el seu moviment -alçat, balancejat, girat amb solemnitat- forma part essencial de la litúrgia i de la plasticitat de la festa. Però aquesta s’està perdent. I no per evolució de la tradició; el problema són els cables que travessen els carrers a una alçada inferior a la de l’estendard.

Aquest cablejat aeri, sovint resultat d’anys d’afegits successius sense ordre ni retirada, ha anat augmentant fins al punt que en alguns trams impedeix físicament aixecar l’estendard amb normalitat. Allà on abans el moviment era ampli, natural i solemne, avui es veu condicionat, limitat, forçat a esquivar obstacles que no haurien d’existir. No és una anècdota. És una alteració directa del ritme i de l’expressió d’una celebració secular.

No és la festa la que s’ha d’adaptar als cables. Són els cables els que s’han d’adaptar, o desaparèixer.

Les solucions són evidents i tècnicament simples: Elevar el cablejat existent per damunt de la cota de pas de l’estendard, o preferentment, soterrar-lo en els trams més sensibles del recorregut. El que no és acceptable és mantenir la situació actual.

Aquí, la responsabilitat és clara. L’Ajuntament ha d’assumir un paper actiu i exigir a les operadores la reordenació del cablejat en tot el recorregut de la processó. No com una recomanació. No com una petició voluntària. Com una exigència vinculada a la protecció del patrimoni cultural i de l’ús digne de l’espai públic.

Permetre que cables obsolets o mal disposats condicionin una de les celebracions més emblemàtiques del poble no és una qüestió menor. És la prova que el desordre ja no només afecta les façanes: afecta el cor mateix de la nostra identitat col·lectiva.

Les solucions existeixen. La voluntat, no.

Cap argument tècnic ni econòmic no justifica la persistència del problema. Les solucions són conegudes i aplicades en altres contextos europeus:

• Obligació legal de retirada del cablejat fora de servei en un termini fix, vinculada al tancament de la xarxa, amb sancions dissuasives.
• Registre públic i actualitzat de totes les instal·lacions aèries i per façana, identificant l’operadora i l’estat de cada instal·lació.
• Plans municipals de soterrament progressiu, finançats per les operadores com a condició del seu dret a ocupar l’espai públic.
• Inspecció municipal sistemàtica amb capacitat sancionadora efectiva.
• Ampliació de la protecció normativa a tots els edificis amb valor patrimonial, revertint el retrocés introduït per la Llei 11/2022.

Cap d’aquestes mesures requereix una innovació legislativa extraordinària. Totes requereixen el mateix: que les institucions deixin d’acceptar com a inevitable allò que és simplement còmode per a les empreses.

En aquest context, no es pot dir que el problema no hagi estat assenyalat. Entitats de referència en la defensa del patrimoni, com ARCA (Associació per a la Revitalització dels Centres Antics) i La Miranda (Associació per a la defensa del patrimoni de Pollença), fa temps que alerten sobre l’impacte del cablejat desordenat i les instal·lacions obsoletes en el paisatge urbà. Han denunciat públicament situacions concretes, han reclamat actuacions i han posat damunt la taula una evidència incòmoda: el deteriorament no és inevitable, és conseqüència de la inacció. Però aquestes veus, tot i ser constants i fonamentades, no han estat suficients per provocar el canvi necessari. El resultat és que el problema persisteix, es consolida i s’agreuja, mentre les advertències es repeteixen sense resposta efectiva.

El cablejat s’ha de retirar. Les caixes s’han de desmuntar. Les empreses ho han de pagar. I les institucions han de deixar de demanar per favor allò que poden i han d’exigir.

La Llei estatal de Telecomunicacions preval, en general, per damunt qualsevol altra que vetlli per ocultar o soterrar el cablejat. IB3 NOTÍCIES (22 Abril 2026).

La Direcció General d’Energia va estipular l’any 2005 que les noves línies no estiguessin a la façana dels edificis. IB3 NOTÍCIES (6 Novembre 2021).