El paisatge no és una simple postal ni un decorat estàtic; és una construcció geogràfica fruit de processos naturals i d’usos humans acumulats al llarg del temps, irrepetibles i no accelerables.
Per entendre Formentor, cal situar-ne primer l’ànima i la seva configuració física exacta. Una península és una extensió de terra envoltada d’aigua per totes bandes excepte per una, l’istme, que la connecta amb un territori major. En aquest cas, la península de Formentor constitueix l’extrem septentrional de la Serra de Tramuntana. Des del Racó d’en Mora fins a la Punta de la Nau, aquests 12 Km. de relleu abrupte ens recorden, com escrivia Costa i Llobera, que som en un indret on la terra es fa íntima amb la mar: “Sobre la cinta de blanca arena, que besa l’aigua de cèlic blau…”. La proposta és mirar Formentor no només com un espai bell, sinó com un territori viu, fràgil i ple de límits.
Quan el paisatge esdevé destí, alguna cosa canvia
Formentor no va néixer per ser un producte de consum. Abans de ser contemplat, va ser habitat pel silenci i pels elements; la bellesa ha precedit sempre el visitant. Però quan un espai així esdevé destí, la seva naturalesa es transforma: deixa de ser un sistema en equilibri per convertir-se en reclam. El repte és gestionar aquesta transició i assumir que el paisatge és un recurs finit, i que la seva atracció no pot justificar-ne la degradació.
Formentor, geografia viva: la lluita contra els elements
Formentor és una geografia que imposa condicions extremes. La vegetació no hi creix per inèrcia, sinó que sobreviu gràcies a estratègies evolutives davant tres factors: l’estrès hídric, agreujat pel carst que drena ràpidament l’aigua; l’aerosol marí (saladina), que obliga les plantes a desenvolupar fulles carnoses o cutícules ceroses per protegir-se de la sal; i la Tramuntana, que modela formes nanes o de coixinet per minimitzar la resistència al vent.
La continuïtat ecològica de la península no s’atura als penya-segats. Sota la superfície, la llum estructura un món sovint invisible des de terra. El seu pilar és la Posidònia oceanica, planta marina amb arrels i flors que oxigena el fons i manté la transparència de l’aigua.
A més de l’impacte dels fondejos, aquest pulmó submarí afronta l’amenaça del canvi climàtic: l’augment de la temperatura de la mar genera estrès tèrmic que en compromet el creixement. Quan la mar s’altera, la terra també ho pateix, perquè la posidònia és la barrera natural que protegeix l’arena i l’estabilitat de les platges.
Quan el destí pressiona el paisatge
L’èxit de Formentor és també la seva amenaça. La pressió humana es concentra estacionalment en punts fràgils com Cala Murta, Cala Engossalba, Cala Figuera o la Talaia, amb impactes acumulatius tant per la massificació a terra com pels fondejos mal regulats a la mar. Estem tensionant la “pell fina” d’un territori amb límits físics que no podem ignorar si volem preservar-ne l’essència.
“La bellesa no demana ser conquerida, sinó respectada”
Parlar del passat de Formentor és parlar del seu futur. En podem gaudir, però no esgotar-lo. La relació no hauria de ser de conquesta, sinó de contemplació i respecte profund. La pressió turística ens obliga a decidir quin futur volem per aquest lloc excepcional i si som capaços de posar límits per preservar-lo. Perquè, en definitiva, “Gran és qui sap viure amb allò que estima”.
Formentor i el naixement del Turisme. III Cicle de Conferències – FRV 2026.
Aquest article és un breu resum de la xerrada amb projecció de fotografies que vaig impartir a la seu de La Fundació Rotger- Villalonga el passat 6 de febrer de 2026, dins el marc del III Cicle de conferències, enguany centrat en el naixement del Turisme a Formentor i coordinat per Margalida Cànaves i Pere Salas.
