Quan les desbrossadores silencien la primavera

Aquesta primavera, igual que els darrers anys, nombroses voreres florides o molts camins rurals han estat desbrossats en ple període de màxima floració. Allà on fa poques setmanes hi havia cards, ravenisses, fonolls, papallones i el brunzit constant d’abelles, avui només hi queda una franja de vegetació triturada i silenci.

Cada any, quan arriba la primavera, moltes de les voreres dels camins esclaten de vida. Flors silvestres les transformen en petits oasis naturals aparentment insignificants, però absolutament essencials per a la biodiversitat. I, tanmateix, és precisament en aquest moment quan entren en acció les desbrossadores.

Qualsevol persona que passegi habitualment per aquests camins haurà percebut aquest canvi. Fa només uns anys era fàcil veure papallones i altres insectes volant entre els cards florits o a les voreres dels camins rurals. Ara, després de cada campanya de desbrossament intensiu, aquests espais queden convertits en autèntics deserts ecològics. Operaris del Consell de Mallorca i també dels Ajuntaments eliminen de manera sistemàtica gran part d’aquesta vegetació sota la idea de “netejar” camins i carreteres. El resultat és un paisatge artificialment ordenat, sí. Però també un paisatge molt més pobre, silenciós i ecològicament degradat. El problema és que darrere aquestes flors que desapareixen hi ha una realitat que sovint ignoram: la supervivència dels insectes pol·linitzadors.

Els grans oblidats que sostenen la vida

Les abelles silvestres, les papallones, els sírfids i molts altres insectes són peces fonamentals dels ecosistemes. Sense ells, gran part de la natura -i també de la nostra alimentació- simplement no funcionaria. Es calcula que el 75% dels principals cultius agrícoles del món depenen, totalment o parcialment, de la pol·linització animal per garantir la quantitat, la qualitat o l’estabilitat de les collites. Fruiters, ametllers, hortalisses i infinitat de plantes necessiten aquests insectes perquè el pol·len arribi d’una flor a una altra.

Però mentre la seva importància és enorme, la seva desaparició és cada vegada més preocupant. A tot Europa, els experts alerten d’una davallada alarmant dels pol·linitzadors causada principalment per la pèrdua d’hàbitat, la simplificació del paisatge i l’eliminació constant de vegetació espontània. En realitat, els pol·linitzadors pateixen una autèntica crisi d’habitatge.

Què necessita un pol·linitzador? Molt poca cosa

El més paradoxal és que aquests insectes no necessiten grans infraestructures ni costoses inversions. Necessiten simplement dues coses: flors durant bona part de l’any i espais on nidificar i refugiar-se. Les flors els proporcionen nèctar i pol·len, el combustible que els permet viure i reproduir-se. En el cas de les abelles silvestres, aquesta necessitat és encara més crítica, perquè alimenten les seves larves amb una mescla de pol·len i nèctar.

Cada espècie té períodes d’activitat diferents al llarg de l’any. Això significa que per mantenir una comunitat rica i diversa de pol·linitzadors és imprescindible que hi hagi flors disponibles durant molts mesos. I aquí és on topam amb una contradicció evident: la sega sistemàtica de voreres i marges elimina precisament aquests recursos quan més necessaris són.

La coordinadora tècnica del Pla PIPOL del CREAF, Iraima Verkaik, ho resumeix amb claredat: “L’homogeneïtzació del paisatge i la sega sistemàtica de zones enjardinades i marges de carreteres dificulta la presència de flors silvestres durant tot l’any”.

Cada desbrossament és també una destrucció d’hàbitat

Quan una desbrossadora passa, no sols desapareixen flors. També desapareixen refugis, llocs de reproducció i materials essencials per a la nidificació.

Moltes abelles solitàries fan els nius directament a terra. Altres aprofiten cavitats de la fusta, tiges seques, espais entre pedres o closques de caragol. Fins i tot utilitzen fang, fibres vegetals o pètals per construir i segellar les cel·les on creixeran les larves. Tot aquest món invisible és destruït quan es converteixen les voreres en superfícies rasurades i uniformes. A més, les desbrossadores provoquen mortalitat directa d’insectes, erugues, pupes i ous. És una destrucció silenciosa que passa desapercebuda perquè afecta organismes petits, però que té conseqüències enormes.

Els cards: males herbes o plantes imprescindibles?

Hi ha un cas especialment revelador: el dels cards blancs (Galactites tomentosa). Sovint són eliminats amb especial insistència perquè es consideren plantes lletges o molestes. Però ecològicament són extraordinàriament valuosos. Els cards alimenten multitud d’insectes i són essencials per a la papallona Vanessa cardui, coneguda com a papallona dels cards. Aquesta espècie migradora utilitza aquestes plantes per alimentar les erugues i completar el seu cicle vital. Altres espècies de papallones, com la cleòpatra (Gonepteryx cleopatra) que encapçala aquest article, també s’hi alimenta.

Per altra banda, les desbrossades suposen també l’afectació a especies d’aucells nidificants tant per possible destrucció de nius com del seu aliment, especialment en espècies granívores com la cadernera, ocell de colors preciosos i que rep aquest nom pel seu menjar preferit: les llavors de card.

La desaparició massiva dels cards a les voreres dels camins té un efecte directe sobre les seves poblacions. I és fàcil comprovar-ho sobre el terreny: allà on abans hi havia moviment constant de papallones, abelles i borinos, després del desbrossament només queda terra nua i silenci.

Hi ha alternatives. I funcionen.

El més greu és que aquesta destrucció no és inevitable. Existeixen alternatives senzilles, econòmiques i perfectament compatibles amb la seguretat viària. Cada vegada més territoris europeus estan aplicant models de gestió ecològica de les voreres:

• retardant la sega fins després de la floració
• fent desbrossaments parcials i rotatius
• deixant petites illes de vegetació sense tocar
• reduint la freqüència de les intervencions
• i sembrant espècies autòctones beneficioses per als pol·linitzadors

Anselm Rodrigo, investigador del CREAF, conclou que aquestes mesures han tengut “un impacte positiu sobre la biodiversitat de l’entorn, concretament sobre els pol·linitzadors”. És a dir: no només es pot mantenir una carretera sense destruir la biodiversitat, sinó que les voreres poden convertir-se en autèntics refugis ecològics.

Mentre uns eliminen flors, altres creen oasis per a papallones

La contradicció és encara més evident quan observam que cada vegada existeixen més iniciatives dedicades precisament a protegir els pol·linitzadors i recuperar espais favorables per a papallones, abelles i altres insectes. Un dels exemples més inspiradors és el projecte “Oasis de Mariposas” impulsat per l’Asociación ZERYNTHIA, una entitat estatal dedicada a l’estudi, divulgació i conservació de les papallones i els seus hàbitats. El projecte promou la creació de petits espais amb plantes autòctones nectaríferes capaces d’oferir aliment i refugi als insectes pol·linitzadors.

I el més interessant és que a Mallorca en tenim un exemple ben proper: el Parc Natural de s’Albufera de Mallorca disposa des de 2021 d’un oasi de papallones situat devora el centre d’informació de Sa Roca. Aquest espai es va crear específicament per afavorir la presència de papallones i altres pol·linitzadors mitjançant la sembra de plantes autòctones i aromàtiques. A més de contribuir a la biodiversitat, aquest oasi també té una funció educativa i de sensibilització ambiental: recordar-nos que els insectes pol·linitzadors no són un element secundari de la natura, sinó una peça imprescindible dels ecosistemes i de la mateixa producció d’aliments.

El missatge és clar: les voreres florides no són brutor ni abandonament. Són vida. I avui la ciència ens diu que conservar-los és una necessitat ecològica, no una opció estètica. També cal implicar la gent per a protegir les abelles silvestres i altres pol·linitzadors al Mediterrani.

Una altra manera de mirar les voreres

Potser el problema de fons és cultural. Durant dècades se’ns ha fet creure que un espai “net” és un espai sense vegetació espontània. Que les flors silvestres són deixadesa. Que les voreres han d’estar rases i controlades. Però avui sabem que aquesta visió és profundament equivocada. Aquelles flors que alguns veuen com a “males herbes” són en realitat petites estacions de servei per a la vida. Són aliments, refugis i punts de reproducció per als insectes que sostenen els ecosistemes i bona part de la producció agrícola.

També, les plantes, per petites que siguin, capturen carboni de l’atmosfera per fer la fotosíntesi i produeixen oxigen, i per tant contribueixen a mitigar el canvi climàtic. Continuar eliminant indiscriminadament la vegetació florida dels camins és actuar contra el coneixement científic i contra el sentit comú. Potser ha arribat el moment de deixar de veure les voreres florides com un problema i començar a entendre-les com allò que realment són: una part essencial de la vida que encara ens queda.

Una vorera florida no és abandonament. És biodiversitat.

Mallorca, una illa amb espais naturals privilegiats i que projecta una imatge vinculada al paisatge i la natura, hauria de ser també un exemple de convivència amb la biodiversitat. Protegir els pol·linitzadors no és una qüestió secundària ni una moda ecologista: és defensar els equilibris ecològics que sostenen el nostre territori.

En plena crisi climàtica i ecològica, potser ha arribat el moment de replantejar com gestionam les voreres dels nostres camins. Perquè allò que avui alguns consideren “males herbes” és, en realitat, el darrer refugi de moltes formes de vida que desapareixen en silenci.

Sense flors, no hi ha insectes. Sense insectes, no hi ha futur.

---