Per Biel Perelló i Alexandre Fortesa
Aquest text neix amb una doble voluntat: fer balanç dels quaranta anys del servei d’atenció als visitants del Parc Natural de s’Albufera de Mallorca i, alhora, plantejar una reflexió crítica sobre les contradiccions del model actual de gestió. L’hem escrit a quatre mans amb Alexandre Fortesa, informador del centre del Parc des de 1987 i, per tant, testimoni directe de bona part d’aquesta història.
Aquest mes ha fet quaranta anys de l’inici de la gestió de l’ús públic al Parc Natural de s’Albufera de Mallorca. El 10 de maig de 1986 es posava en marxa el primer servei d’atenció als visitants, molt abans de la declaració oficial del parc com a espai natural protegit, el 28 de gener de 1988.
La iniciativa s’emmarcava en un moment clau: poc després de l’adquisició de terrenys de s’Albufera per part del Govern Balear (830 ha) i de l’ICONA (390 ha), entre 1985 i 1986. En aquell context encara incipient, es va habilitar un primer centre «de recepció» a sa Roca, amb una petita exposició interpretativa i els primers materials divulgatius en diverses llengües. S’Albufera era un espai pràcticament desconegut per a la gent local i forana, atesa la seva condició històrica de propietat privada.
Avui, quaranta anys després, aquell punt d’informació modest s’ha convertit en la porta principal d’entrada a un dels aiguamolls més emblemàtics de la Mediterrània occidental. Però la celebració coincideix amb un moment delicat: la pressió humana és més elevada que mai, mentre els recursos de gestió s’han mantingut estancats o, en alguns àmbits, han retrocedit.
Els inicis: vocació i precarietat
Els primers anys del centre varen estar marcats per una combinació tan habitual com gens reconeguda en molts espais naturals: una gran vocació de servei i unes condicions laborals clarament precàries. Les jornades eren llargues —de 9 a 17 i 19 h—, amb contractes sota règim agrari, pròrrogues encadenades i una manca evident de recursos. El servei se sostenia més per la implicació personal que per una estructura administrativa sòlida.
La situació es va perllongar durant anys. No va ser fins a l’1 d’abril de 1996 que, gràcies a l’acció sindical, el personal va passar a ser contractat al règim general (com a auxiliar administratiu), un primer reconeixement formal encara insuficient per a les funcions que realment desenvolupaven. L’1 de juny de 2003 finalment es va crear a l’IBANAT (aleshores depenent de la desapareguda Conselleria de Medi Ambient) la categoria professional d’informador/recepcionista.
Malgrat aquest context d’inestabilitat, el centre ha tengut una continuïtat humana destacable: al llarg de quatre dècades només hi han passat 21 persones (incloent-hi substitucions). Aquesta estabilitat ha permès acumular experiència, coneixement del territori i una manera de fer basada en la proximitat i el compromís. Però també evidencia una realitat de fons: el funcionament del centre va dependre més de les persones que de les condicions que se’ls oferien, una dinàmica que explica algunes de les limitacions estructurals que encara avui arrossega la gestió del parc.
L’evolució dels visitants al Centre d’Informació
Les dades del període 1986–2025 permeten caracteritzar amb cert detall qui visita s’Albufera, quan ho fa i com ha evolucionat aquest fenomen al llarg de quatre dècades. Abans d’interpretar-les, però, cal recordar dos canvis estructurals que fan que la sèrie no sigui plenament homogènia.
Una sèrie llarga, però no homogènia
A finals de maig de 1993 es tanca l’accés al parc dels vehicles de motor durant caps de setmana i festius; l’1 de març de 2000 la mesura es fa extensiva a tot l’any. Des de llavors, els visitants han de fer a peu o en bicicleta els 1.200 m des de l’entrada fins al centre. D’altra banda, l’1 d’octubre de 2001 s’escurça l’horari d’obertura, que era de 9 a 17 h (fins a les 19 h a l’estiu), i passa al de 9 a 16 h actual durant tot l’any. El parc es pot visitar fins a les 17 h durant l’horari d’hivern i fins a les 18 h al d’estiu, però els visitants dins aquestes franges no es comptabilitzen.
Aquestes dues decisions, plenament coherents amb la voluntat de protegir l’espai, introdueixen un filtre molt potent en la freqüentació del centre. El visitant casual o de pas —el que abans entrava per curiositat des del cotxe— deixa de fer-ho. Per això, el pic de 1998 no marca el moment de màxima pressió real sobre s’Albufera, sinó el final d’un model d’accés més permissiu. Val la pena retenir-ho: ja fa més d’un quart de segle, el parc va saber prendre decisions de regulació estructural que avui es consideren òbvies.
Un creixement amb cicles
Amb aquesta cautela, la sèrie temporal mostra un creixement molt accelerat durant la primera dècada, fins al màxim històric de 1998 (89.756 visitants), assolit sota les condicions d’accés més permissives. A partir del 2001, amb el centre menys hores obert i amb l’accés motoritzat restringit, les xifres es modulen i s’estabilitzen en una banda inferior. La caiguda del 2020 (19.397 visitants), per la pandèmia, és l’únic trencament veritablement abrupte. Des de llavors la recuperació és clara i la línia de tendència a llarg termini continua essent ascendent, malgrat un sistema de comptatge més restrictiu que el dels anys noranta.
Cal subratllar, a més, que aquesta sèrie només recull els visitants que passen pel centre. El creixement real de la pressió humana sobre el parc —i molt especialment al litoral i a les zones perifèriques— no es reflecteix aquí.
Un parc més internacional que local
La distribució per orígens deixa una imatge clara: prop de tres de cada quatre visitants comptabilitzats venen de fora de les Balears. Alemanya és, amb diferència, l’origen principal (41,75% del total acumulat, 944.303 persones), seguida de les Balears (24,54%), el Regne Unit (19,20%), altres països (9,66%) i la resta de l’Estat espanyol (4,85%).
S’Albufera ja no és només una destinació consolidada del turisme alemany i britànic clàssic, sinó que s’ha incorporat a un mercat global més ampli. Alhora, el repunt del visitant de les Illes coincideix amb un canvi cap a usos més recreatius i menys especialitzats, amb implicacions directes sobre la gestió: més necessitat d’informació bàsica i vigilància, més conflictes per desconeixement de les normes i una expectativa de «parc temàtic» cada cop més difícil de gestionar.
Estacionalitat: dos pics, no un
A diferència del que podria esperar-se en una illa mediterrània, la corba anual de visitants no es concentra a l’estiu. La freqüència mitjana diària descriu un patró bimodal molt nítid: un primer pic a la primavera (abril–maig), un mínim relatiu a l’estiu (juliol–agost) i un segon pic, més moderat, a la tardor (octubre). Aquest patró respon a la naturalesa del parc, lligada als cicles migratoris i a l’avifauna, més que no pas al turisme de sol i platja.
La mitjana anual se situa al voltant dels 156,5 visitants/dia, però el pic primaveral s’ha apropat puntualment als 600 visitants/dia. Aquesta concentració significa que la pressió no es reparteix de manera uniforme: es comprimeix en poques setmanes, justament durant la part més sensible del cicle biològic del parc.
Cal matisar, a més, el mínim estival. Una part de la caiguda visible a juliol-agost ve causada per la reducció horària de 2001 i és, en bona part, un descens administratiu. La realitat sobre el terreny és la inversa: mentre l’aforament del centre baixa, l’ús del litoral —la platja d’Es Comú de Muro i el sistema dunar— es dispara. La pressió global sobre el parc no descansa mai: només es desplaça.
El que les dades expliquen… i el que callen
La sèrie del centre d’informació és una eina valuosa: poques administracions disposen d’una sèrie diària tan llarga sobre un espai natural protegit. Però descriu el flux que passa pel centre, no el conjunt de la pressió humana real sobre s’Albufera. Per això, més enllà del valor commemoratiu, aquesta sèrie de quaranta anys hauria d’esdevenir el punt de partida per a un sistema de seguiment integral —i no el seu sostre—. Sense aquesta base, qualsevol decisió sobre límits, aforaments o regulació seguirà recolzant-se en estimacions parcials.
Infografia en format PDF (3.7 Mb)
Un centre que ordena… fins on pot
Les dades anteriors situen el centre en una posició delicada: és un punt d’observació privilegiat, però, alhora, un instrument insuficient per ordenar el conjunt de la pressió que rep el parc. No només informa: filtra, orienta, interpreta i intenta ordenar fluxos. Però ho fa amb limitacions evidents.
Una part significativa dels visitants es mou fora del seu radi d’influència: entrades alternatives, usos del litoral, activitats organitzades que no passen pel punt d’informació, o persones que es desplacen per l’interior del parc sense aturar-s’hi. La capacitat real d’ordenar l’ús públic, per tant, no depèn només del centre: depèn d’una estructura de gestió més àmplia que sovint es mostra insuficient.
Informar, educar… i sovint contenir
En el dia a dia, els informadors han assumit un paper que va molt més enllà del que formalment els correspon. A més d’informar, han de gestionar comportaments inadequats, explicar normes bàsiques i intervenir en nombroses situacions de conflicte: trànsit de bicicletes i altres vehicles no autoritzats, presència de mascotes, drons, visitants fora dels itineraris i horaris permesos, recol·lecció de plantes, renous i altres activitats fora de tota lògica conservacionista.
Aquest rol s’ha accentuat amb la percepció errònia del parc com a espai purament recreatiu. Cal explicar, una vegada i una altra, que no és un lloc per fer-hi qualsevol activitat, sinó un espai fràgil que requereix respecte —una tasca pedagògica diària amb un cost humà i una sobrecàrrega laboral poc reconeguts—.
Però aquesta funció té un límit clar: la informació no pot substituir la vigilància. Quan ho intenta, es trasllada als informadors una responsabilitat que excedeix les seves funcions i posa en evidència les mancances del sistema.
Una estructura insuficient
És aquí on apareix una de les principals contradiccions del model actual. El parc disposa només d’un agent de medi ambient sense dedicació completa i d’un zelador sis mesos l’any. Fins al 2002 hi havia un agent forestal i dos garriguers-jurats a temps complet. La comparació és inevitable: en dues dècades, mentre la pressió humana i la superfície protegida s’han incrementat, la capacitat de vigilància s’ha reduït de manera dràstica.
Al llarg de 2025, només un 30% dels treballadors que han passat pel parc hi han estat tot l’any. La resta han estat contractacions temporals, reforços puntuals o programes específics. A més, part del mateix equip ha d’assumir també la gestió de la Reserva Natural de s’Albufereta, que va perdre el seu personal propi amb les retallades del 2012. El resultat és una estructura mínima i precària, amb una capacitat molt limitada per cobrir àrees essencials com la vigilància, el manteniment, l’atenció a visitants o el seguiment ecològic.
Més que una situació conjuntural, es tracta d’un dèficit estructural que condiciona la gestió quotidiana del parc. Quan es perllonga durant anys, deixa de ser una incidència i passa a ser un model de gestió de facto: el de fer més amb menys, fins que el sistema cedeix.
Normativa sense capacitat real d’aplicació
El Pla d’Ordenació dels Recursos Naturals (PORN) estableix limitacions clares i un marc de gestió orientat a la conservació. Però la seva eficàcia depèn de la capacitat i dels mitjans humans per aplicar-lo. Sense presència suficient sobre el territori, moltes de les normes queden just al paper.
A la pràctica, això es tradueix en accessos fora dels itineraris establerts, presència en zones de reserva, activitats nàutiques no autoritzades, esdeveniments massius al litoral o a l’entorn agrícola, i un creixement constant d’usos no regulats. Disposar d’un bon marc normatiu sense capacitat real d’aplicar-lo equival, en molts casos, a no disposar-ne.
La gran qüestió: els límits
El debat de fons és inevitable: fins on pot créixer l’ús públic sense comprometre la conservació? Sense dades completes —especialment sobre els fluxos reals, saturació i sobre l’ús del litoral— és difícil establir una capacitat de càrrega fiable. Sense aquesta referència, qualsevol decisió queda exposada a la pressió del moment.
El model actual es manté per pura inèrcia, incapaç d’ajustar-se realment a la forta pressió dels visitants. Parlar de límits ja no és una opció teòrica, sinó una necessitat. Això implica decisions valentes i incòmodes: regulació d’accessos, limitació d’aforaments, redistribució obligada de visitants en l’espai i en el temps, o tancaments temporals en moments crítics per a la fauna o per a la conservació d’hàbitats. Altres espais protegits de la Mediterrània —Cabrera, cap de Creus, Illes Medes— ja han adoptat mesures similars. S’Albufera no podrà ser-ne una excepció indefinidament.
Un model tensionat
Les denúncies recents apunten a una situació ambiental delicada: dèficits acumulats de gestió, escassetat de mitjans humans i un finançament que no ha crescut al ritme de les necessitats. En quaranta anys, el parc ha guanyat més de quatre-centes hectàrees respecte a les de la seva declaració el 1988. La superfície protegida ha augmentat, però també la pressió turística sobre l’entorn, els usos, la freqüentació i la complexitat dels problemes. Els recursos humans i pressupostaris, en canvi, no han evolucionat en la mateixa mesura —en alguns aspectes, han retrocedit—.
En aquest context, el centre d’informació ocupa una posició especialment exposada: és la cara visible del parc, el primer punt de contacte amb el visitant, però no disposa dels recursos per afrontar problemes d’abast estructural. Se li demana que expliqui, que convenci i que reguli, en un sistema que no sempre li proporciona les eines per fer-ho amb prou eficiència.
Quan les pressions creixen i els recursos no les acompanyen, és fàcil que la tensió es concentri en les persones que estan en contacte directe amb els visitants.
Mirant endavant: decisions inevitables
Després de quaranta anys, el repte ja no és consolidar el model, sinó redefinir-lo. No és només un repte tècnic, sinó també polític: assumir que l’ús públic té límits i que la conservació no es pot garantir només amb bones intencions o amb l’esforç dels equips humans. Si es vol garantir la conservació real del parc, caldrà:
- Reforçar de manera estructural la plantilla, amb dotacions estables, ben dimensionades i amb els recursos materials necessaris per cobrir vigilància, manteniment, seguiment ecològic i atenció al públic.
- Recuperar capacitat de vigilància efectiva, amb agents i zeladors amb dedicació real i continuïtat al llarg de tot l’any.
- Disposar de dades completes i actualitzades sobre fluxos de visitants, incloent-hi la platja, el sistema dunar i les zones perifèriques (tot l’àmbit del PORN).
- Aplicar realment les limitacions previstes i permeses al PORN, especialment quan els indicadors de conservació es deterioren.
- Assumir, finalment, que no tot és compatible amb tot: hi ha usos que no poden conviure amb la conservació d’un espai fràgil.
El centre d’informació continuarà essent clau. Però han de funcionar tots els instruments de gestió.
Un aniversari amb preguntes
Celebrar quaranta anys és també una oportunitat per fer balanç. S’Albufera ha passat de ser un espai desconegut a un referent internacional. Però aquest èxit comporta riscos. La pregunta no és només com hem arribat fins aquí: és si el model actual és capaç de sostenir el futur del parc i si hi ha voluntat política i social real d’assumir que protegir s’Albufera implica, necessàriament, posar límits.
Quaranta anys després d’aquell primer servei d’atenció als visitants, les persones que hi treballen continuen contribuint a sostenir el parc cada dia. Però sostenir un espai natural protegit del segle XXI no pot dependre, com fins ara, en una mesura tan determinant, de la implicació personal del seu equip.
Les dades relacionades amb visitants i personal per a la redacció d’aquest article, provenen de les memòries anuals de gestió del Parc. Podeu trobar altra informació complementària al Repositori de s’Albufera de Mallorca.
