Avui 2 d’agost, com cada any, Pollença torna a viure el seu dia gran: la festa de la Mare de Déu dels Àngels, la Patrona, amb el simulacre de moros i cristians que revivim des de fa més de segle i mig. A la plaça de l’Almoina, Joan Mas tornarà a implorar l’ajuda de la Verge davant l’amenaça de Dragut, i el poble tornarà a fer-se batalla, carrer per carrer, fins al camp de futbol vell, recordant aquella nit del 30 al 31 de maig de 1550 en què els pollencins i les pollencines van repel·lir els 1.500 (?) corsaris que assetjaven la vila. És una festa documentada des de 1857 o 1858, però ben segur més vella encara: un ritual que el poble es repeteix a si mateix, any rere any, per no oblidar qui és.
Aquest any, però, jo tornaré a mirar aquesta festa amb uns altres ulls: els del meu pare, Gabriel Perelló Siquier (Pollença, 1933-2017), captats en una filmació de 8 mm que va fer el 2 d’agost de 1969. Cinc minuts i tres segons de pel·lícula, alguns trams malmesos pel temps, que vaig digitalitzar, muntar i editar ja fa anys, amb la música de l’Alborada interpretada per la Banda de Música de Pollença.
Qui filmava no era un espectador qualsevol. Als anys cinquanta, juntament amb Antoni March i Ramon Reig, el meu pare havia fundat el CAF —Centro de Actividades Fotográficas—, nascut de l’amistat que els va unir fent el servei militar a la base del Port de Pollença. Revelaven les seves pròpies fotografies al laboratori casolà d’Antoni March, a la Posada d’Ariant, i van arribar a publicar a La Vanguardia i a guanyar concursos al Club Pollença. Però sobretot van fer una cosa que avui agraïm com un tresor: es van dedicar, amb una constància que ara ens sembla gairebé un acte de fe, a mirar el seu poble i a guardar-ne la memòria. Les tradicions, les festes, l’entorn, la gent del carrer: tot allò que semblava massa quotidià per merèixer una fotografia, ells ho van fixar per sempre.
Per això aquesta filmació de 1969 no és només un document històric. És la continuació natural d’aquella mirada. Quinze anys després d’aquelles primeres fotografies del CAF, el meu pare encara feia el mateix: apuntant la càmera cap allà on ningú més la posava, cap a les cares. Perquè si mireu bé aquests cinc minuts, el que hi ha no és tant «la festa» com «la gent a la festa». Hi ha la processó, hi ha el simulacre, hi ha les cornetes i els tambors del Palma 47, hi ha l’obsequi de gelats… Però sobretot hi ha protocols que es repeteixen amb la seriositat i la solemnitat de qui sap que està fent una cosa que el poble li ha encomanat: els gestos, l’ordre, els llocs de cadascú, la manera de caminar amb el vestit de moro o de cristià sabent que tothom mira. I hi ha cares. Moltes, ja desaparegudes; algunes, encara ben vives dins el nostre imaginari. Fer poble és això: reconèixer-se els uns als altres en un mateix ritual, any rere any, fins que el ritual mateix esdevé la identitat compartida.
Que després de cinquanta-set anys la festa mantingui «tota la seva força», malgrat els canvis subtils, no és casualitat. És el que passa quan una comunitat decideix, generació rere generació, tornar-se a explicar la mateixa història. I el meu pare, sense saber-ho cert aquell 2 d’agost de 1969, estava fent una cosa semblant: no només filmava un dia de festa, estava deixant-nos una manera de tornar-hi.
I és aquí on la festa i la família se’m confonen en una mateixa imatge. Del meu pare no vaig heretar només aquells cinc minuts de pel·lícula: en vaig heretar la mirada, l’afició de fotografiar el que estimam. I avui la cadena segueix: les nostres filles participen activament de la festa que ell va filmar, i el nostre net —que encara no ha fet els dos anys— ja es va vestir l’any passat de moro i de cristià. Enguany hi tornarà, i ho farà lluint una espasa de moro que un estimat artesà li ha fet expressament per a ell. Quan el vegi passar per la plaça de l’Almoina, amb la seva espasa nova, sabré que no és només un nen disfressat: és la quarta generació d’una mateixa família mirant, vivint i fent poble amb la festa que el seu besavi va tenir la cura de guardar-nos en imatges. El fil no s’ha trencat: dels 8 mm de 1969 al net de gairebé dos anys hi ha seixanta anys i quatre generacions, i tots hi som, als mateixos carrers, el mateix dia.
Ara aprenem a viure el pare, el padrí, el repadrí, en els records, i en tenim a balquena: la seva obra pictòrica i fotogràfica, les seves pel·lícules que tant ens agraden, els seus llibres, els seus discos i gravacions, els seus instruments musicals… i sobretot els records de les seves curolles, de la seva personalitat i dels grans moments que hem passat junts i que ens han ensenyat i modelat vitalment.
Aquest 2 d’agost, quan a l’horabaixa torni a ressonar el crit de Joan Mas i torni a caure la nit sobre la batalla, tornaré a pensar en aquell home darrere la càmera de 8 mm, aturant el temps per a nosaltres, mentre veig el nostre net vestit de moro o de cristià seguint el mateix camí. Gràcies, pare, per haver-nos ensenyat a mirar el poble com el miraves tu, i per haver-nos deixat, sense saber-ho, una manera de no deixar-lo mai d’estimar.
Los temps de moros ja s’acabaren, mes temps són ara de nous perills! (M. Costa i Llobera)
Un sincer agraïment a Jaume Simó Plomer i Jaume Simó Amengual (pare i fill), per les seves aportacions, ells també interpretaren el personatge de Joan Mas.
Vos recoman la lectura del treball de fi de màster «Pollencins alçau-vos que eu pirates són aquí. Origen i evolució del dia de la Patrona de Pollença» de Joan Torrens Pascual (UIB, 2024-25).
