Una «anomalia» que vaig fotografiar fa vint-i-sis anys a la badia de Pollença, i que encara no he deixat d’observar.
L’estiu de l’any 2000 vaig fotografiar, amb diapositiva, una estrella de mar a la badia de Pollença. No em vaig fixar en ella per la seva bellesa —encara que en tenia, era grossa i d’un vermell taronja intens— sinó perquè alguna cosa hi desentonava. Vaig comptar els braços dues vegades, sota l’aigua, abans de disparar. Set. No cinc, com toca.
Vint-i-cinc anys després, digitalitzant ara l’arxiu, aquella diapositiva encara em fa la mateixa pregunta: què li havia passat, a aquesta estrella?
Una espècie que conec bé
L’estrella era un exemplar d’Echinaster sepositus, l’estrella de mar vermella, una de les habitants més comunes —i més fotogèniques— dels nostres fons: roca, sorra, praderies de Posidonia oceanica, des de la superfície fins ben avall. La reconeix qualsevol bussejador del Mediterrani pel seu color viu i la seva pell de textura sabonosa; pot arribar als 20-30 cm de diàmetre, s’alimenta principalment d’esponges. Cinc braços prims, un disc petit, i com la majoria d’asteroïdeus, té una notable capacitat de regeneració de teixits i braços perduts.
Perquè aquí hi ha la primera cosa que cal entendre: una estrella de mar amb un braç curt i desigual no és cap misteri. Se li ha regenerat després d’una mossegada de peix o d’un mal moment amb un bussejador poc curós, i el braç nou triga mesos, a vegades anys, a igualar la mida dels altres. Això ho he vist sovint. El que vaig fotografiar a Pollença era una altra cosa: set braços, tots igual de llargs, tots igual de formats. Cap era més recent que els altres.
Cinc, la norma que no és una llei
Els equinoderms —estrelles, eriçons, ofiures, holotúries— són els únics animals que, de grans, tenen simetria de cinc parts. És estrany, perquè els seus avantpassats, com els nostres, eren bilaterals: un cap, una cua, un costat esquerre i un de dret. Les larves d’estrella de mar encara ho són, bilaterals i nedadores. És només quan es transformen, quan es fixen al fons i passen a la vida adulta, que s’imposa el cinc.
Però el cinc no és una llei gravada a foc, és una norma amb excepcions. Hi ha gèneres sencers, com Solaster, en què deu o onze braços són el normal. I dins d’espècies típicament pentaradials n’apareixen, de tant en tant, individus amb quatre, sis, set o més braços. No és freqüentíssim, però tampoc és rar del tot.
Per què en surten de més
Hi ha dues explicacions possibles, i són ben diferents.
La més habitual és un error de regeneració: el braç que rebrota després d’una lesió es bifurca i en surten dos on n’hi havia d’haver un. Aquest origen sol deixar-se veure: el braç —o els braços— extra és més petit, més prim, evidentment més jove que la resta.
L’altra explicació, molt més rara i més difícil de demostrar, és que l’error es va produir abans, a l’origen: durant la metamorfosi de la larva, quan es forma el sistema que donarà lloc als braços. Si en aquell moment es formen set radis en comptes de cinc, el resultat és una estrella que sempre ha tingut set braços, tots creixent al mateix ritme des del principi. No hi ha braç «nou»: tots ho són per igual.
És aquesta segona explicació la que millor encaixa amb el que vaig fotografiar. Set braços iguals, sense cap senyal de disc danyat ni de creixement recent en cap d’ells, apunten a un origen que ve de molt enrere, de quan aquella estrella tot just deixava de ser larva.
El que puc dir, i el que no
Cal ser honest amb els límits d’això que explic. Tinc una fotografia, no l’exemplar. No hi ha anàlisi genètica que confirmi res. El que puc oferir és una interpretació raonada, recolzada en el que se sap d’altres casos similars en asteroïdeus, no una certesa de laboratori.
Però és precisament per això que aquesta fotografia val la pena explicar-la. Fent una bona recerca, no he trobat encara cap registre publicat ni cap constància de museu d’un altre Echinaster sepositus amb set braços al Mediterrani: només fitxes de busseig i apunts naturalístics que diuen, sense citar cap font ni cap dada, que l’espècie pot arribar «extraordinàriament» a set braços. Un treball de referència sobre aquest tema, el de l’especialista Frederick Hotchkiss (2000), repassa l’estudi de les malformacions de braços supernumeraris en asteroïdeus d’arreu del món —inclosa una espècie propera, Echinaster spinulosus, de l’Atlàntic americà— però no esmenta ni el Mediterrani ni aquesta espècie en concret. I no s’ha de confondre amb el cas de Coscinasterias tenuispina, una altra estrella mediterrània que sí que sol tenir sis, set o més braços, però perquè es reprodueix per fissió asexual: allà no és cap anomalia, és la seva manera normal de créixer. La “meva” estrella, doncs, no aporta cap prova científica formal, però sí que omple, d’una manera modesta, un buit real: el d’una espècie i una regió sobre les quals, que jo sàpiga, ningú ha publicat res sobre aquest fenomen concret. Aquesta entrada es podria ampliar amb una descripció més detallada de les mesures dels braços a partir de la diapositiva escanejada, i quedaria com una humil i breu nota d’observació naturalista.
No sé si aquella estrella de set braços encara hi és, a la badia de Pollença, o si fa anys que va acabar en l’estómac d’algun peix. Però ara, amb la imatge digital que de tant en tant tornaré a mirar, em faré la mateixa pregunta d’abans: quantes coses passen sota l’aigua, davant nostre, que no sabem del tot explicar?
Recursos consultats
- Echinaster sepositus — Viquipèdia.
- Estrelles de mar. — Som Mar.
- Villamor, A. & Becerro, M.A. (2010). Matching spatial distributions of the sea star Echinaster sepositus and crustose coralline algae in shallow rocky Mediterranean communities. Marine Biology, 157(10), 2241-2251.
- Hotchkiss, F.H.C. (2000). On the Number of Rays in Starfish. Integrative and Comparative Biology, 40(3), 340-354.
- Bickell AL, Lim EG, Amos P, Anderson Q, Currie-Olsen D, Gray SR, Hann A, Lambe J, McKinnon C, Sproule SE, Côté IM (2024). Ecological consequences of supernumerary arms in eastern Pacific sea stars. Marine Ecology Progress Series, 739, 147-155.
- Yongxin Li, Akihito Omori, Rachel L. Flores, Sheri Satterfie et alt. (2020). Genomic insights of body plan transitions from bilateral to pentameral symmetry in Echinoderms. Communications Biology (2020), 3-371.
- Starfish regeneration — Wikipedia.
