El rellar, paisatge de la Serra

Hi ha indrets de la Serra de Tramuntana on caminar deixa de ser senzill. La roca aflora pertot, plena de puntes, arestes, solcs i clivells que obliguen a avançar amb atenció. Aquest paisatge és el rellar.

En el programa Toponímia Pollencina, que emeten quinzenalment a Ràdio Pollença, el geògraf Miquel Àngel March i l’investigador Joan Torres han recollit i explicat la riquesa toponímica del terme. En parlar del rellar, en fan una descripció precisa: un tipus de terreny propi de les roques calcàries, on l’erosió origina superfícies amb canaletes i arestes molt punxegudes, que fan que caminar-hi requereixi anar alerta. El nom, relacionat amb rella (la peça tallant de l’arada), descriu aquesta superfície de solcs, com si una arada hagués alterat la roca. A Pollença i també a Escorca en deim rellar, a altres indrets de la Serra aquest tipus de terreny és conegut també com a esquetjar. Les formes més esmolades i punxegudes del rellar es coneixen popularment (a Mallorca i Cabrera) amb el nom de dents de ca.

A Pollença, el Rellar de Son Marc (foto de capçalera) és probablement el més conegut i un dels més extensos. Forma una serreta que comparteix en part amb Can Melcion i Mortitxet. Però el topònim també apareix en altres indrets del municipi: el Rellar de Son Grua, fent partió amb Ternelles; i altres espais de Bóquer, Cala Figuera, Sant Vicenç (devora la Miloca), Cala Castell, Can Cusset (devora l’Atzarim), Ariant de Baix, a la Rebassa, i els Rafals d’Ariant, devora el Torrent Fondo de Mortitx, entre d’altres. La toponímia ens descriu així una característica molt concreta del territori. La geomorfologia ens ajuda a entendre per què existeix.

El nom científic és carst

El terme prové de Kras (Karst en alemany), una regió de l’actual Eslovènia on aquest tipus de relleu és especialment característic. En geomorfologia, parlam de modelatge o relleu càrstic quan l’aigua actua sobre roques solubles (sobretot calcàries) i les va dissolent, aprofitant especialment les fractures, fissures i altres discontinuïtats de la roca.

La Serra de Tramuntana és, en bona part, una muntanya calcària i intensament fracturada. Aquesta combinació ha creat les condicions perquè l’aigua pugui penetrar, circular i anar transformant la roca durant períodes de temps immensos. És el diòxid de carboni present a l’aigua de pluja el que dissol el carbonat de calci de les roques.

A la superfície, una de les expressions més evidents d’aquest procés és el lapiaz o rascler: superfícies de roca solcades per canals, estries i arestes, que poden arribar a ser extremadament irregulars. És precisament aquesta morfologia la que reconeixem en molts dels nostres rellars.

A una escala més petita, entre d’altres, podem trobar formes com els karren, canals produïts per la dissolució de la roca, els kluftkarren, relacionats amb les fractures o fisures, o les kamenitzes, petites depressions (petits cocons) excavades per l’aigua on aquesta pot quedar temporalment retinguda.

Però el carst no es limita a aquestes formes superficials. A una escala més gran, la dissolució de la roca pot originar dolines (el Pla de les Basses n’és un exemple), depressions tancades del terreny que actuen sovint com a zones d’infiltració. I, quan aquests processos afecten àrees molt més extenses, poden aparèixer grans depressions càrstiques, com els pòlies, coneguts sovint amb el nom de «coma» o «clot» que constitueixen veritables espais deprimits dins del relleu.

La dimensió del carst que no podem veure directament

L’aigua que penetra per les fractures continua el seu recorregut dins la muntanya. Les fissures s’eixamplen progressivament i poden convertir-se en conductes per on circula l’aigua subterrània. Així es formen i evolucionen coves, avencs i sistemes de cavitats que poden arribar a tenir una gran complexitat.

Quan aquesta aigua torna a sortir a la superfície, ho fa sovint a través de fonts i surgències. I quan circula per les zones de drenatge superficial, participa en el modelatge dels torrents de la Serra. El torrent de Pareis, per exemple, és una de les expressions més espectaculars de la interacció entre l’estructura geològica, l’aigua i el modelatge càrstic i fluvial de la Tramuntana.

D’aquesta manera podem entendre el carst com un sistema que connecta diferents escales del paisatge: des de les petites canaletes que podem veure damunt una roca fins a les grans depressions del relleu; des del rellar fins a les coves i els avencs; des de l’aigua que s’infiltra dins la muntanya fins a la font on aquesta torna a veure la llum.

No totes aquestes formes tenen necessàriament la mateixa edat ni evolucionen avui al mateix ritme. Algunes són testimonis de processos desenvolupats sota condicions ambientals diferents de les actuals. Però la dinàmica càrstica continua activa: l’aigua continua infiltrant-se, dissolent la roca, circulant per les fractures i alimentant les surgències i els cursos d’aigua.

I el fenomen va molt més enllà del nostre entorn: la distribució geogràfica del carst a Mallorca s’estén per tres grans sectors de l’illa (Tramuntana, Llevant i Migjorn) i ha estat objecte d’una llarga trajectòria d’estudi i investigació. La bibliografia científica acumulada durant dècades permet aprofundir en les formes, l’evolució i el funcionament dels sistemes càrstics de Mallorca. En aquesta trajectòria destaca especialment la tasca dels germans Àngel (1950-2024) i Joaquín Ginés, que durant dècades han contribuït de manera decisiva al coneixement del carst i, molt especialment, de les cavitats i els sistemes subterranis de les Illes Balears.

Per això el carst no és simplement una forma de paisatge del passat. És un sistema geomorfològic i hidrològic que continua funcionant, encara que els seus efectes siguin sovint imperceptibles a escala humana.

I aquí és on la toponímia recupera tot el seu valor. Rellar de Son Marc, Rellar de Son Grua, Rellar de Cala Castell… són noms que identifiquen llocs concrets, però també descriuen una característica del territori que generacions de pollencins han sabut reconèixer i anomenar.

El rellar és, així, una de les expressions més visibles d’una història geològica molt més gran. Una història escrita sobre les calcàries de la Serra per la fracturació, la dissolució i, sobretot, per l’acció persistent de l’aigua.

Quan recorrem un rellar i ens costa trobar per on passar, estam trepitjant només la superfície visible d’un sistema que continua molt més avall, dins la muntanya. El paisatge que avui ens sembla més difícil de recórrer és, en bona part, el resultat d’un paisatge que l’aigua porta milions d’anys recorrent.