Un jove biòleg, una zona humida i una acurada feina de camp que va deixar memòria.
Abans que s’Albufera es pogués veure des d’un ordinador
Hi ha mapes que serveixen només per orientar-se, i n’hi ha que, amb el temps, acaben explicant també una manera de mirar un territori. El de vegetació de s’Albufera que Vicent Forteza Pons va fer el 1986 pertany a aquesta segona categoria. Fa quaranta anys, cartografiar la vegetació d’una zona humida no era asseure’s davant un ordinador i superposar capes d’informació: no hi havia GPS ni sistemes d’informació geogràfica, sinó una base en paper a escala 1:5.000, una fotografia aèria en blanc i negre, una brúixola, una llibreta i, sobretot, un territori que calia trepitjar.
Perquè una cosa és mirar s’Albufera des d’un camí o des de fora del canyet, i una altra, ben diferent, és entrar-hi: travessar els canyissars, els joncars i els salicornars, seguir les síquies i avançar allà on l’aigua acaba arribant fins al pit. El mapa va néixer d’aquesta experiència directa. Potser aquesta és la millor manera d’entendre’l quaranta anys després: abans de poder convertir s’Albufera en una cartografia botànica, algú l’havia d’haver trepitjada.
Pots descarregar el mapa en més qualitat (PDF – 9MB)
Un regal dels déus
Vicent Forteza va acabar la llicenciatura en Biologia el juny de 1986, sense cap experiència laboral encara, però s’Albufera ja no li era desconeguda: els darrers anys de carrera ja havia trescat pel territori, col·laborant amb el laboratori de Limnologia i Ecologia Aquàtica de la UIB en la tesi doctoral d’Antoni Martínez Taberner sobre la dinàmica fisicoquímica i la producció primària macrofítica de s’Albufera. El mapa de vegetació que havia elaborat aquell mateix 1986 seria incorporat a aquella tesi com a única referència a la vegetació de macròfits emergents de la zona humida. A nivell de precedents de la seva feina cartogràfica, en Vicent just anomena l’aproximació feta per Miquel A. March el 1985 a la Revista Lluc núm. 720.
L’encàrrec li va arribar directament del biòleg Joan Mayol del SECONA (Servei de Conservació de la Naturalesa), que el 1988 seria nomenat primer director del parc natural: fer el mapa de vegetació, restringit a l’àmbit de la finca ja propietat del Govern Balear i l’ICONA. És una limitació de la qual sempre s’ha penedit (crec que va ser una errada del plantejament de la feina, diu avui), encara que el pressupost i els terminis no permetien estendre-la a tota la zona humida. El contracte, en règim agrari, cobria de l’1 de juny al 30 de setembre, i per tota la feina va cobrar unes 110.000 pessetes.
Per a Vicent, aquell primer encàrrec de biòleg va tenir una importància que anava molt més enllà de la cartografia. Ell mateix ho recorda com un regal dels déus: s’Albufera el fascinava, i la feina li va permetre escapar d’un camí que no volia seguir. A finals d’agost, després d’haver aconseguit una plaça de professor d’institut (tothom em felicitava i jo no volia esser professor, però no sabia com dir que no), va sonar el telèfon: era Joan Mayol, oferint-li la feina de s’Albufera. Estava salvat, per la campana, recorda. Va tornar a la Conselleria i va renunciar a la plaça docent, sense que ni companys ni funcionaris entenguessin gairebé res.
Entrar dins s’Albufera
La part més difícil del treball no era dibuixar, era arribar-hi. Vicent tenia un Seat 600, però no podia anar i venir cada dia des de Palma, així que dormia dins s’Albufera, a les cases de sa Roca, amb altres treballadors (recorda un jove de la brigada, de Màlaga). S’hi allotjaven amb espelmes i posaven llaunes amb aigua davall les potes del llit perquè les formigues no hi pugessin. Per moure’s dins la finca comptava amb una bicicleta, amb algun trajecte en cotxe que li facilitava el guarda Xisco Lillo o altres treballadors, i amb un barquet que va aprendre a perxar observant l’amo en Llorenç “Lloret”, garriguer de la finca.
Duia un “macuto” amb menjar i aigua, una llibreta, bosses per a plantes i mostres de sòl, la foto aèria amb les zones marcades i un ganivet de carnisser per obrir-se pas dins el canyet. Tallava canyes, les lligava i les tombava dins les síquies per travessar-les sense nedar, tot i que moltes vegades s’enfonsava fins al pit. Li feien por els incendis i els furtius, i un dia, dins el canyet, va tenir un eixam d’abelles volant-li damunt el cap durant un parell de minuts: encara recorda el renou de les ales, i ell, com diu, amb el cul enterra.
«Allò eren homes»
D’entre totes les anècdotes de camp n’hi ha una que Vicent recorda amb especial nitidesa. Un capvespre, en sortir del canyet, va topar de sobte amb una dona que cuidava un hort dins la finca. La sorpresa de veure’l aparèixer d’enmig de la vegetació la va commoure: li va explicar que, de jove, dins s’Albufera hi treballava molta gent (escuradors, talladors, barquers) i que ell havia sortit just per on solien passar. Amb els ulls lluents, li va dir: allò eren homes. És una frase que, quaranta anys després, encara ressona, un record de s’Albufera treballada i de subsistència que precedeix la de l’estudi científic i la del parc natural, i que el mapa de Vicent, sense proposar-s’ho, també va arribar a travessar.
Un mapa fet sense GPS
Per orientar-se no hi havia cap dispositiu possible. Vicent mesurava prèviament la longitud de les seves passes i després avançava comptant-les, ajudat per la brúixola i per les síquies, els canals i els camins com a referències. Ni tan malament, diu avui, encara sorprès que allò funcionàs.
La base cartogràfica era de paper, a escala 1:5.000, complementada amb una fotografia aèria en blanc i negre i un recurs especialment evocador: material d’un vídeo enregistrat aquell mateix estiu des d’un helicòpter. Com que a casa seva no hi havia vídeo, havia d’anar amb la cinta VHS a ca una veïnada i, assegut al seu sofà, marcava damunt la fotografia aèria allò que identificava a les imatges del vol. És una escena que resumeix bé la distància tecnològica amb la cartografia actual, i que recorda que la tecnologia no determina per si sola la qualitat del coneixement.
Uns 230 punts dins una quadrícula
La feina es va complicar encara més quan, a més de delimitar les unitats de vegetació, es va decidir establir una quadrícula de punts equidistants 250 metres sobre tota la superfície de la finca. A cada node calia fer un inventari botànic (espècies i percentatges) i recollir una mostra de sòl, que finalment mai es va arribar a analitzar. Vicent calcula que en varen ser uns 230, i arribar-hi, sense GPS i amb una vegetació espessa, canals i síquies pel mig, va exigir una bona dosi d’orientació i de resistència física.
Per no perdre aquella informació va elaborar un segon mapa, també a 1:5.000, on cada punt de la quadrícula incorporava un gràfic de sectors amb els percentatges de les principals espècies: allò que avui consultaríem fent clic sobre una cartografia interactiva, el 1986 es representava amb “formatgets” dibuixats a mà. Digueu-me visionari, diu Vicent amb humor. Aquell segon mapa, però, no va triomfar.
Entre la fitosociologia i la realitat
El treball tenia una base científica i es basava en l’observació detallada de la vegetació, en la metodologia de l’escola de Braun-Blanquet, però aplicar-la sobre el terreny implicava alguna cosa més que llistar espècies i percentatges: calia decidir quines unitats de vegetació tenien sentit per a aquella Albufera concreta, i com resoldre els gradients suaus i els mosaics que canviaven en pocs metres. Per a les zones més conflictives Vicent es va inventar una delimitació en ziga-zaga, sempre amb la preocupació de mantenir un grau de detall homogeni a tot el conjunt. A Vicent li va costar, sobretot, trencar amb la fitosociologia i adaptar les categories a la realitat observada i a les necessitats de gestió. Hi va trobar inspiració en una carta del Paisatge Vegetal del Delta de l’Ebre publicada el 1977.
A la feina de camp s’hi afegia una dificultat pràctica: a ple estiu, la floració de moltes espècies ja havia acabat, cosa que en dificultava la identificació, tot i que Vicent aviat va comprovar que no calia reconèixer-les totes per fer el mapa. Va comptar, així mateix, amb l’ajuda (i una certa intimidació, admet) de dos biòlegs (botànics) que treballaven aleshores a s’Albufera, Guillem Alomar i Pep Toni Aguiló. Quan ho va explicar a Lleonard Llorens, el seu professor de botànica, aquest se’n va alegrar, però també va arrufar el nas: no li va fer gràcia que l’encàrrec no hagués arribat al laboratori de Botànica de la Universitat.
La llegenda resultant és, de fet, una lectura ecològica de s’Albufera: canyissars, jonqueres, comunitats halòfiles, salicornars, vegetació dunar, comunitats de Cladium, màquies de Juniperus oxycedrus ssp. macrocarpa i d’altres unitats. El mapa no només pinta superfícies: intenta explicar com s’organitza la vegetació.
Un mapa abans del Parc Natural
Hi ha una dada que dona encara més perspectiva a aquell document: el mapa és de 1986, i s’Albufera no seria declarada parc natural fins al 28 de gener de 1988. Formava part, per tant, d’un moment molt primerenc de construcció del coneixement necessari per gestionar l’espai. Segons el record de Vicent, la iniciativa va sorgir d’una recomanació que gestors d’altres zones humides varen fer arribar a Joan Mayol: abans de començar a intervenir, calia tenir un mapa de vegetació. La finalitat era, sobretot, de gestió (ja es pensava en la pastura, encara que aquesta arribaria més tard): el mapa havia de permetre saber què hi havia abans de “ficar cullerada”.
El 12 de març de 1987, poc abans de presentar la feina, el conseller d’Agricultura i Pesca, Joan Simarro va escriure a Vicent per agrair-li la feina feta i per manifestar la confiança en què aquell mapa seria una base sòlida per al futur pla de gestió.
Un mapa que va servir per molt
Vicent no sap dir avui amb certesa fins a quin punt el mapa es va emprar directament en les decisions de gestió de s’Albufera (vull pensar que sí, diu, prudent). Recorda, el Projecte d’ordenació territorial del parc natural de s’Albufera (Mallorca) de Pep Cifre i Rosa Pons (Escola Tècnica Superior d’Enginyers Agrònoms de la Universitat Politècnica de València, 1992) la part de gestió de la vegetació, pastures incloses, es va poder recolzar en la informació que el seu mapa havia generat.
En Vicent i en Miquel Frontera l’any 1990 van realitzar el Seguiment dels efectes de la pastura al parc natural de s’Albufera (publicat a Documents Tècnics de Conservació núm. 4. Conselleria d’Agricultura i Pesca), el treball previ del mapa de vegetació hi va aportar una base fonamental.
Una versió simplificada del mapa va formar part dels continguts del primer centre d’interpretació de s’Albufera, donant suport a les activitats educatives del Parc i complementant la informació als visitants.
No podem dir que les cartografies posteriors siguin una actualització directa de la de 1986, ja que les escales, les metodologies i les eines han canviat; però sí que permet entendre aquell mapa com una peça d’una història més llarga, la de la necessitat de conèixer espacialment la vegetació per gestionar s’Albufera.
La taula del menjador i el material perdut
Hi ha una altra manera de mesurar la importància d’un mapa: mirar què en queda en la memòria de qui el va fer. Vicent recorda els dies dins s’Albufera i les nits que hi dormia, però també els mesos posteriors, assegut a la taula del menjador de ca la seva mare, intentant trobar la millor manera de presentar tota aquella informació. I aquí hi ha una de les seves anècdotes més entranyables: amb el cúter i els adhesius es va carregar la taula nova del menjador, i durant molt de temps, cada pic que la família s’hi asseia a dinar o sopar, la taula recordava també el mapa de s’Albufera.
Potser una de les frases més reveladores del testimoni de Vicent és aquesta: no conserva cap fotografia d’aquells dies. I encara més: els dos originals que va pintar aleshores, el mapa 1:5.000 amb les taques de vegetació i el dels “formatgets” de la quadrícula, s’han perdut, cosa que encara li dol. Només en queden reproduccions i diapositives, i és precisament aquesta pèrdua el que fa més urgent la seva acurada digitalització per recuperar, del que s’ha conservat, una cartografia que en cas contrari s’haurà esvaït del tot.
Quaranta anys després
Vicent diu que si hagués de tornar a fer avui el mapa ho canviaria tot, i sospita que cauria amb els mateixos errors: no he canviat tant. Però quan li deman què no canviaria, la resposta és immediata: la feina de camp. Potser aquesta resposta resumeix millor que cap altra què conserva de valor aquell treball quaranta anys després. Perquè, més enllà de les eines i de les maneres de representar la informació, hi ha una cosa que no ha canviat: la necessitat de trepitjar el territori per entendre’l.
Vicent és també crític amb la comparació entre cartografies antigues i modernes com si els seus límits fossin directament equivalents. Les metodologies i les escales són diferents, i els límits de les comunitats contenen sempre una part d’interpretació. Aquesta advertència no treu valor al mapa de 1986, sinó que li’n dona un altre: el de conservar un registre de com era interpretada i descrita la vegetació de s’Albufera en un moment determinat. I, tanmateix, quan li deman què conserva aquell mapa que les cartografies modernes no poden explicar de la mateixa manera, Vicent no dubta: era més creïble. Més real.
Una porta cap a un altre món
Quan Vicent torna avui a s’Albufera hi ha una sensació que, diu, no ha canviat: cada pic que travessa les barreres del pont dels Anglesos té la impressió de travessar una porta cap a un altre món. És també, potser, una bona manera d’entendre aquell mapa: no només la fotografia vegetal d’un territori de fa quaranta anys, sinó el testimoni d’una entrada, la d’un jove biòleg que, sense GPS ni SIG (sistemes d’informació geogràfica), va haver d’endinsar-se a s’Albufera per saber com estava feta la seva vegetació.
Preguntat quina frase resumiria l’aportació d’aquell mapa a la història de s’Albufera, Vicent dubta: no sap si va arribar a esser útil, però sí que va ser una feina rigorosa, amb molta informació i, afegeix, de les primeres vegades que la mirada sobre s’Albufera es desviava cap a alguna cosa que no fossin els ocells (encara que la gestió de la vegetació que se’n derivaria fos, també, pensant en ells). Quaranta anys després, el mapa encara ens permet mirar aquell paisatge. Però potser ens explica també una cosa més difícil de cartografiar: l’esforç humà que hi ha darrere el coneixement d’un territori.
Sobre en Vicent
Vicent Forteza Pons és llicenciat en Biologia per la Universitat de les Illes Balears (1986) i funcionari de carrera. La seva trajectòria professional ha estat vinculada durant anys a l’Administració pública, tant al Govern de les Illes Balears com al Consell de Mallorca, on ha treballat en àmbits relacionats amb els espais naturals, la protecció d’espècies, el territori i el medi marí. Va ser director del Parc Natural de ses Salines d’Eivissa i Formentera i ha participat en diversos projectes de gestió i investigació. Actualment, treballa al Servei de Recursos Marins de la Direcció General de Pesca de la Conselleria d’Agricultura, Pesca i Medi Natural.
Però hi ha una altra faceta de Vicent que amb els anys ha anat prenent força i amb la qual avui se sent especialment identificat: la mirada sobre el patrimoni i la memòria del territori. En els darrers anys ha dedicat temps a recuperar, documentar i divulgar aquelles petites coses que expliquen una manera de viure i de relacionar-se amb l’entorn: els safareigs i els molins, els camins, les embarcacions tradicionals de fusta, les salines, els canyissos i encanyissades, la sal de cocó, els norais, amarradors picats, les traces de l’agricultura o els “agrografitis”. Elements sovint humils, alguns gairebé oblidats, que vistos amb atenció formen part d’un mateix paisatge i d’una mateixa memòria. Potser no és casual que aquesta mirada tengui tant a veure amb aquell jove biòleg que, quaranta anys enrere, es va endinsar dins s’Albufera amb una llibreta, una brúixola i moltes passes. Canvien les eines, però no tant la manera de mirar: caminar, observar, comprendre i deixar constància d’allò que el territori ens explica.
Vull agrair a Vicent Forteza la seva generositat a l’hora de compartir els records d’aquella feina i la informació que ha permès reconstruir-ne el procés amb una mirada més humana. També li agraesc els materials que ha facilitat per a aquest article i que hi apareixen reproduïts o esmentats. Sense aquest testimoni i aquesta documentació, recuperar avui la història del mapa de vegetació de 1986 hauria estat molt més difícil.
