Les pedres de la memòria

El Camí dels Presos de Coves Blanques, entre la bellesa del paisatge i la memòria dels treballs forçats del franquisme.

A Coves Blanques, al nord de la cala de Sant Vicenç (Pollença), unes parets seques s’aguanten dempeus des de fa més de vuitanta anys amb una perfecció que sobta. No les van aixecar mestres d’obra contractats ni pagesos de la contrada. Les van alçar, pedra sobre pedra, homes que havien perdut la llibertat lluitant per aturar el feixisme. El camí que sostenen aquelles parets encara es pot resseguir avui; la gent que el va construir, en canvi, durant dècades ha quedat fora del relat.

De ben jove he trescat per aquest camí. Quan hi pujava amb mon pare li feia preguntes que no sempre trobaven resposta: qui havia aixecat aquelles parets tan perfectes?, per què hi ha una pedrera?, i aquest pont?, i els canons, com així no hi són?, per què un camí que no anava enlloc?… Ja d’adolescent, em sobtava pensar en la vida i el treball dels presoners. No saber qui eren, d’on venien, com dormien o què menjaven. Eren preguntes que, després de tants anys, encara no he oblidat.

Aquest article neix d’aquests records. Hi ha pedres que només són pedres i pedres que són memòria; les de Coves Blanques fa massa temps que han esperat ser llegides en veu alta.

UN CAMÍ CAP ENLLOC

El camí de Coves Blanques, també conegut com a Camí dels Presos, és un vial de gairebé dos quilòmetres i mig que surt de Cala Sant Vicenç i arriba fins a la punta que li dona nom. És una obra de pedra notable: un traçat excavat a la roca i sostingut per murs de pedra seca d’una factura excel·lent, pensats per resistir el temps i els despreniments.

El destí d’aquell esforç era militar. El camí havia de fer possible la construcció d’una bateria de costa excavada dins la roca i donar-li servei; una de les fortificacions que el règim franquista projectà davant la incertesa de la Segona Guerra Mundial, un projecte integrat dins l’anomenat ‘Círculo Estratégico’ per a la defensa de Mallorca davant d’un possible desembarcament dels aliats. El projecte, però, mai no es va completar. Encara avui s’hi poden veure les bases dels canons i els túnels d’accés treballats principalment a mà. És probable que aquests mateixos presos construïssin també alguns dels nius de metralladores de la zona.

La qualitat constructiva del camí és impecable i continua sorprenent avui. El suau pendent, els murs de pedra seca, els marges i els sistemes de drenatge revelen el bon ofici dels homes que els varen construir, malgrat que la majoria fossin inexperts (?). La perfecció de moltes d’aquestes estructures, malgrat la professionalitat de qui les va projectar i dirigir, no és cap mèrit del règim que les va ordenar, sinó el testimoni mut de la capacitat, la resistència i la dignitat dels qui les aixecaren. El camí de Coves Blanques és una obra d’excel·lent realització nascuda de la repressió.

EL CAMP DE CALA SANT VICENÇ

El camí no es pot entendre sense el camp. La construcció de la carretera de Coves Blanques va anar associada a un camp de treballadors forçats, un dels que van convertir Pollença en una presó a l’aire lliure, juntament amb els lligats a la carretera del Port de Pollença a Alcúdia, a la carretera fins a la talaia d’Albercutx (Formentor) i a la construcció de nius de metralladores i altres edificacions.

Pere J. Garcia escriu que la primera notícia del camp de Cala Sant Vicenç és de setembre de 1940. Va ser en aquell moment quan el franquisme començà a crear els “Batallons Disciplinaris de Soldats Treballadors” (BDST), un nom que dissimulava la realitat: presoners esclavitzats. Aquesta fórmula era una evolució dels camps de treball forçat anteriors, com el que ja havia funcionat al Port de Pollença.

La majoria dels forçats de Cala Sant Vicenç eren combatents de l’exèrcit republicà capturats a la Península. Va ser un dels campaments amb més esclaus dels primers anys de la postguerra, i les condicions de vida hi van ser molt dures. Hi arribaren a treballar simultàniament 179 persones.

Treballaven de sol a sol, amb alimentació escassa i allotjaments precaris. A finals de 1942 el camp fou desmantellat sense haver assolit mai l’objectiu per al qual havia estat creat. Aquelles preguntes que em feia de nin continuen essent les més importants: qui eren aquells homes i què en va ser després de les seves vides?

POLLENÇA EL POBLE QUE VA PLANTAR CARA

Que Pollença acabés convertida en presó a l’aire lliure no és casual: va ser un dels pobles que més resistència va oferir al cop d’estat de juliol de 1936, i un dels més castigats per la repressió. El 20 de juliol de 1936, una vintena de pollencins, encapçalats pel batle d’Esquerra Republicana Pere Josep Cànaves, es van atrinxerar a l’Ajuntament, la resistència va ser breu; la repressió, terrible.

La «Causa Número 57-1936» va jutjar 147 persones i va ser un dels consells de guerra més grans fets a Mallorca durant la guerra. El balanç de la repressió a Pollença: 37 assassinats i prop d’un centenar d’empresonats. El batle Cànaves va ser afusellat el gener de 1938; els seus fills van anar a parar a la temuda colònia penitenciària de Formentera, el camp més dur de la postguerra. Aquest passat ajuda a entendre per què Pollença ha estat capdavantera en la recuperació de la memòria històrica, amb homenatges, investigacions i iniciatives públiques de record des de fa dècades.

PER QUÈ RECORDAR

Recuperar la memòria històrica no és reobrir ferides sinó suturar-les: recuperar la dignitat de les víctimes, construir un relat compartit del passat i evitar que es repeteixi. Com s’ha dit del procés a les societats que han viscut traumes col·lectius —de l’Alemanya de l’Holocaust al Con Sud d’Amèrica—: els avis callen, els pares en comencen a parlar tímidament i els nets exigeixen saber.

En el cas mallorquí, recuperar la dignitat vol dir una cosa molt concreta: recuperar els noms. La recerca de Maria Eugènia Jaume ha rescatat de moment uns 3.000 noms dels homes que van passar pels camps, però en queden molts més. Donar nom a les persones —i, simbòlicament, donar el seu nom a les carreteres que van construir— és la manera més directa de tornar-los el que la història els va negar.

És aquí on aquest camí, i aquesta paret seca fotografiada en blanc i negre, prenen tot el seu sentit. La perfecció de l’obra no és un mèrit del règim que la va ordenar: és el testimoni mut de l’ofici, la resistència i la humanitat d’uns homes a qui es va voler convertir en simple força de treball. Cada pedra ben encaixada és, literalment, una pedra de la memòria.

L’any 2005 l’Ajuntament de Pollença va col·locar un monòlit amb una placa commemorativa. Hi ha una ironia amarga en el lloc: al monument i al camí s’hi accedeix per un carrer dedicat a Ruiz de Alda, un dels fundadors de Falange l’octubre de 1933 i un dels artífexs de la seva unió amb les JONS. El feixisme com a avantsala de l’esclavitud. El monòlit va ser vandalitzat l’any 2025, avui ja s’ha restaurat.

Avui el camí de Coves Blanques és una excursió tranquil·la, una postal de la Mallorca de cales i pinars. Però qui sàpiga llegir-ne les pedres hi trobarà una altra cosa: la mà de centenars d’homes sense llibertat, una bateria que mai no va disparar, un esforç colossal abocat al no-res. Recordar-los no és mirar enrere amb rancor, sinó caminar endavant amb la veritat a la motxilla. Les pedres ja fan la seva feina: aguanten. A nosaltres ens toca la nostra: no oblidar.

FONTS CONSULTADES

• Garcia Munar, Pere J. (2023). Guia de la República i la guerra: Pollença, Port de Pollença i Cala Sant Vicenç. Palma. Illa Edicions.
• Janer Torrens, Antoni (2024, 20 de juliol). «Pollença, el poble que plantà cara al feixisme». Ara Balears.
• Jaume, Maria Eugènia (2019). Esclaus oblidats. Els camps de concentració a Mallorca (1936–1942). Palma. Documenta Balear.
• Palos, Joan Carles (2020, 30 d’octubre). «Les Coves Blanques i el puig Sarró, carenejant per la serra de Sant Vicenç». Ara Balears.
• Salas Vives, Pere; March, Jaume; Cerdà, Andreu (2006). La Guerra Civil a Pollença. La revolta contra la rebel·lió. Palma: Documenta Balear.