Intel·ligència artificial i fotografia de natura. On posam el límit?

Abans de seguir observa les dues imatges de la capçalera. La cuculla de Fartàritx, el puig de Ca i el puig Tomir (Pollença). La segona té el cel generat amb IA.

Fa uns anys, la discussió als concursos de fotografia de natura girava al voltant de si era lícit moure una pedra per millorar la composició, o fins on era acceptable el revelat digital. Avui, aquells debats semblen gairebé innocents. La irrupció de la intel·ligència artificial (IA) generativa en els programes d’edició fotogràfica ha obert una escletxa d’una magnitud molt diferent, i la comunitat del món de la fotografia de natura no en pot quedar al marge.

Quan la màquina crea el que l’ull no va veure

El 2023, el fotògraf alemany Boris Eldagsen va guanyar la categoria Creative dels Sony World Photography Awards amb una imatge generada íntegrament per intel·ligència artificial. Quan li van lliurar el premi, el va rebutjar públicament. La seva intenció no era enganyar, sinó provocar: demostrar que les barreres eren inexistents i forçar un debat que no podia esperar. “La IA i la fotografia no haurien de competir entre elles”, va declarar. “Són entitats diferents. La IA no és fotografia.”

Poc després, el fotògraf Miles Astray va girar l’argument al revés. Va presentar una fotografia real —un flamenc que amagava el cap entre les ales, presa a l’illa d’Aruba— a un concurs dedicat exclusivament a imatges generades per IA. La foto va guanyar el tercer premi i el vot popular. El jurat no va ser capaç de distingir la realitat de l’artificial. Astray va ser desqualificat, però el seu missatge era clar: la naturalesa pot semblar tan “irreal” que fins i tot els experts es confonen. O potser és la IA qui ja ha après a imitar la natura amb una fidelitat pertorbadora.

El maig de 2026, una fotografia d’un mussol va guanyar un concurs ornitològic als Estats Units. La polèmica va esclatar a les xarxes: era IA? Era una composició? L’associació organitzadora va haver de retirar el premi entre acusacions i discussions. El dubte, en si mateix, ja és el problema.

L’escletxa en els programes d’edició

No cal anar als extrems de la generació completa d’imatges per trobar-nos enmig del conflicte. Els programes d’edició que molts empram —Adobe Lightroom o Photoshop, Capture One…— ja incorporen eines basades en IA que introdueixen canvis qualitatius en la imatge final.

L’eliminació de “distraccions” (per exemple Generative Remove de Lightroom, basat en Adobe Firefly) permet esborrar elements de l’escena —una branca, un cotxe al fons, un cable elèctric— i substituir-los per textures generades artificialment que mai no van existir davant l’objectiu. Tècnicament, la fotografia ha deixat de ser un document fidel d’un moment real. El mateix succeeix amb el Generative Fill de Photoshop i altre programari semblant, que pot afegir cel, ampliar el marc o inserir elements nous.

Fins i tot eines aparentment més innòcues generen controvèrsia. La reducció de soroll per IA (DeNoise) i la nitidesa intel·ligent poden recuperar detalls que la llum, el sensor o l’habilitat del fotògraf no van saber capturar. El Wildlife Photographer of the Year —el concurs de fotografia de natura més prestigiós del món— ha optat per permetre el DeNoise, però prohibir explícitament qualsevol eina que introdueixi contingut visual nou a la imatge. La prova que apliquen és contundent: “Si l’eina ha introduït informació visual que no estava present en la captura original, la fotografia ha contravingut les normes.”

El problema del RAW: la il·lusió de la prova objectiva

Quan als concursos es demana l’arxiu RAW com a garantia d’autenticitat, molts creiem que aquest requisit tanca el debat. Però no és ben bé així.

Un RAW és, en efecte, el registre “en brut” del sensor. Però no és infalsificable. Amb les eines adequades, és possible modificar metadades, alterar historials d’edició i fins i tot generar RAWs sintètics. A més, la cadena des del sensor fins al fitxer RAW ja inclou processament intern de la càmera. I alguns programes d’IA treballen directament sobre el RAW abans d’exportar el JPEG final.

El Wildlife Photographer of the Year empra analistes forenses independents que revisen els RAWs, les metadades EXIF, els historials d’edició i les seqüències de fotogrames. Però aquesta és una capacitat que la majoria dels concursos locals no poden ni plantejar-se. La resposta, ara per ara, passa sobretot per la confiança i la declaració jurada del participant. I per la cultura ètica de la comunitat. El cercle es tanca, però potser no per gaire temps: si les pròpies càmeres acaben incorporant IA en el processament intern del RAW, fins i tot aquest últim rastre de traçabilitat desapareixerà.

La fotografia de natura no és decoració

Aquí és on el debat de la IA es fa filosòfic, i on les posicions es polaritzen.

Hi ha qui argumenta que la fotografia sempre ha estat una interpretació de la realitat, que el revelat en blanc i negre ja era una manipulació, i que l’important és l’impacte visual i el missatge. Que si l’objectiu és la sensibilització, potser una imatge generada per IA d’un ecosistema destruït és tan vàlida com una fotografia real.

No hi estem d’acord, i no és una postura irracional. La fotografia de natura té una dimensió documental i científica que la distingeix de qualsevol altra forma d’expressió visual. Una imatge pot ser prova d’una presència, d’un comportament, d’un canvi en un ecosistema. Pot ser l’única evidència que una espècie va existir en un lloc concret en un moment donat. Pot alimentar bases de dades de biodiversitat, informar polítiques de conservació, documentar l’estat de la Posidonia d’una cala o el declivi d’una població de fotges.

Una imatge generada per IA, per molt convincent que sigui, no és testimoni de res. És una ficció elaborada. I presentar-la com a documental —o fins i tot permetre que convisqui en els mateixos espais sense una distinció clara— contamina el valor de tota la resta.

El codi ètic d’AFONIB, a títol d’exemple, comença amb una premissa que ho diu tot: “La seguretat del subjecte i la conservació del seu entorn és sempre més important que l’obtenció de la fotografia.” Aquí no hi ha marge per a la simulació.

Cap a uns límits clars

El debat no és si la IA existeix —existeix, i s’hi integrarà cada cop més als nostres programes—, sinó quins usos acceptam i quins rebutjam com a comunitat. Algunes línies semblen raonables i ja s’estan consolidant als concursos internacionals de referència:

Eines acceptables: reducció de soroll, ajustos globals d’exposició, contrast, color i nitidesa, eliminació de partícules de pols del sensor, correcció d’aberracions òptiques. Tot el que afecta la qualitat tècnica sense alterar el contingut de la imatge.

Eines que requereixen declaració o estan prohibides als concursos: qualsevol eina generativa que afegeixi, elimini o substitueixi elements de l’escena real. El cel generat per IA, l’animal clonat per millorar la composició, la branca esborrada amb programari.

Imatges generades per IA: clarament fora de l’àmbit de la fotografia de natura. Poden tenir valor artístic o comunicatiu, però han d’identificar-se com a tal i no competir en les mateixes categories.

Com a fotògrafs de natura tenim l’oportunitat i la responsabilitat d’adoptar una postura clara. No per por a la tecnologia, sinó per respecte a allò que ens motiva a sortir al camp, a esperar hores a l’aguait, a aprendre el comportament d’una espècie per no pertorbar-la: la voluntat de ser testimonis fidels de la natura que ens envolta.

Quan una imatge ja no pot distingir-se d’una altra generada per una màquina, quan el públic ja no sap si allò que veu va existir de veritat, haurem perdut alguna cosa molt més important que un concurs.

---

Referències

• Wildlife Photographer of the Year – Rules & Verification. Natural History Museum, London.
• Boris Eldagsen rejects Sony World Photography Award. The Art Newspaper, 2023.
• Miles Astray, “Flamingone”. PetaPixel / Infobae, 2024.
• Will AI jeopardize science photography? Nature, 2025.
• Photography Contest AI Policies: A Comparative Database 2026. Lumethic.
• Codi ètic d’AFONIB.