Noranta segons, dues Mallorques. Qui pot triar on mirar el cel?
Potser la millor fotografia de l’eclipsi no seria la del Sol
Dimecres, mentre esperava l’eclipsi assegut en algun racó del pla de Mallorca amb la càmera a punt, recordava una frase d’Oriol Alamany, publicada aquests dies al seu bloc: parla d’una «obsessió col·lectiva per comercialitzar-ho tot» i d’aquesta «necessitat gairebé malaltissa d’aconseguir la foto» que pot arruïnar una experiència única. Ell havia decidit no fer cap curs ni cap sortida organitzada. Hi aniria amb la seva companya i un parell d’amics, a mirar. «Que aconseguir una fotografia de record no t’impedeixi endur-te’n un d’etern, gravat a la memòria», escriu.
Hi ha una paradoxa que qualsevol fotògraf que hagi viscut un eclipsi hauria de conèixer: un minut després del final de la totalitat, internet ja estava ple d’imatges extraordinàries, fetes amb equips i des de llocs als quals mai no hauríem pogut arribar. Quina necessitat teníem, doncs, de «competir» amb això? Potser tenia més sentit fotografiar una altra cosa: la reacció de la gent quan el dia es converteix sobtadament en nit, els ocells desorientats, la temperatura que baixa, les cares de qui, per una vegada, ha deixat el telèfon a la butxaca. Com a fotògraf de natura, entenc perfectament aquesta tensió: la de disparar un centenar de fotos versus la d’observar, simplement. Potser la millor fotografia de l’eclipsi no és la del Sol, sinó la que expliqui què ens va passar mentre el miràvem.
Però enguany, a Mallorca, la tensió no ha estat només entre la càmera i la mirada. N’hi ha hagut una altra, més incòmoda, covant durant setmanes: qui podia ocupar quin tros de territori per viure aquest minut i mig.
Dues Mallorques, un mateix territori
L’eclipsi del 12 d’agost de 2026 ha estat el primer eclipsi total visible des de les Balears des de 1905; el següent no arribarà fins ben entrat el segle XXII. El Govern havia insistit que no esperava un increment extraordinari de pressió respecte a qualsevol altre agost, i en un sentit tècnic no anava desencaminat: la segona setmana d’agost sol ser, ja de per si, la de més densitat de població de l’any a les Illes. Les estimacions que circulen aquests dies apunten que ja es podia haver superat la barrera dels dos milions de persones a l’arxipèlag, tot i que la xifra oficial no es coneixerà fins al novembre. El repte, admetien des del Govern, no era quanta gent hi hauria, sinó des d’on decidiria (una part) observar l’eclipsi.
Cal dir-ho clar: la Serra de Tramuntana i espais com la Trapa o l’entorn de sa Dragonera són fràgils i necessiten protecció. Hi ha espais que no aguanten una allau simultània de visitants, per excepcional que sigui el motiu, i com a geògraf i com a persona que treballa en un espai natural protegit, això no em costa gens d’entendre. El dispositiu — vint-i-sis zones d’observació oficial, controls en una vintena de carreteres, restricció general a la Ma-10 des de les 15 h amb excepcions per a residents i allotjats— tenia una justificació real i requeria un pla de seguretat. El problema no és, per tant, que l’Administració gestionés. El problema apareix quan gestionar acaba significant controlar de manera desigual com les persones poden accedir al territori.
La lletra petita
Per circular amb cotxe per determinades zones de la Tramuntana aquell dia calia acreditar, en molts de casos, una causa d’accés autoritzada: residir-hi, tenir-hi allotjament o disposar d’una altra justificació admesa.
Qui pagava una experiència organitzada hi entrava; qui vivia al poble del costat, o simplement hi volia pujar sense haver reservat res, no. Un exemple cridaner el va posar Formentor: l’hotel Four Seasons havia muntat, a un mirador natural amb accés des d’una carretera sota restriccions a vehicles, una experiència privada de 500 euros per persona —trasllat en 4×4, introducció astronòmica, música en directe, bufet i vins de Formentor—, i el personal de seguretat de la finca va impedir el pas a un grup de set veïns de Pollença que hi passaven habitualment per fer excursió. Van acabar mirant l’eclipsi camp a través, a cent metres de la festa.
La Mallorca de qui hi viu tot l’any i coneix cada carretera secundària. La de qui té una casa on pot quedar-se i mirar el cel des del balcó. La de qui havia reservat un hotel o una excursió amb mesos d’antelació. La de qui havia organitzat un viatge expressament per a l’eclipsi. La de qui tenia una embarcació. I la de qui simplement havia aterrat el dia abans sense saber que l’endemà l’illa seria, durant unes hores, una altra illa. Tots mirarien el mateix cel. Però no tots hi arribarien de la mateixa manera.
I aquesta és potser una de les contradiccions més interessants de l’eclipsi: l’Administració necessitava saber on es mouria la població per poder gestionar-la, però una part d’aquesta població ni tan sols sabia encara quines regles trobaria quan sortís del lloc on residia.
Quan l’accés a un espai públic queda condicionat a haver consumit un servei privat, potser jurídicament no hi ha privatització. Però socialment sí que apareix una pregunta difícil d’ignorar: fins a quin punt continua sent una elecció lliure?
Contrastos del dia
La jornada real semblava confirmar el diagnòstic del Govern —el problema no era la xifra total, sinó on es concentrava la gent considerant les restriccions— però també en va exposar les conseqüències. A Sóller, les carreteres d’accés van quedar pràcticament buides a mig horabaixa perquè tothom havia arribat hores abans i ja estava instal·lat al far del Cap Gros, la Torre Picada o el Port; una calma enganyosa que amagava centenars de persones acampades des del matí. A la serra, quatre aparcaments —Banyalbufar, Estellencs, cala Tuent i la Calobra— es van haver de tancar per ple abans de l’hora prevista, i la Ma-10 entre Andratx i Valldemossa es va tallar dues hores abans del previst. A Cala Sant Vicenç, unes tres mil persones (pujant a peu) van omplir Coves Blanques, i centenars d’embarcacions es van concentrar davant el Colomer, en una de les estampes marítimes més vistoses del dia. Amb tot, el dispositiu de seguretat es va tancar amb almenys 26 incidents, la majoria lleus: un caos, potser sí, però no un despropòsit generalitzat.
La mateixa carretera de la Tramuntana, que en alguns trams ja havia estat tallada abans del previst, es va convertir en una passarel·la improvisada: gent caminant més de set quilòmetres per l’asfalt —alguns amb crosses, altres amb cotxets de nadó— per arribar a Banyalbufar o el Port des Canonge a peu. Un policia local, humiliat, no va aconseguir que un conductor mogués el cotxe mal aparcat enmig d’una filera infinita de vehicles igual d’infractors. Desenes de cotxes de lloguer travessaven cartells de pas prohibit a Béns d’Avall sense cap conseqüència, per la nul·la presència policial en alguns punts, mentre que a pocs metres un veí explicava, resignat, que ell miraria l’eclipsi «des de casa, entre dos arbres que no podem tallar». A sa Foradada hi havia gent amb flotadors enmig de la carretera i telescopis improvisats; alguns dormien entre dues cadires de platja després de vuit hores al sol. La imatge resumeix bé la jornada: no tothom va necessitar diners per saltar-se les restriccions, a vegades n’hi va haver prou amb el descuit, l’atreviment o la simple mala sort de no ser controlat.
El nostre eclipsi
Nosaltres vam optar per quedar-nos a una tanca del pla, en família, lluny de tot això. Havíem descartat Coves Blanques just per la previsió de massificació que finalment es va confirmar. Al lloc que vam triar no hi va haver ni una cua ni un control: només nosaltres, el cel i, de fons, les notícies que anaven arribant sobre com vivien el moment alguns amics.
La fase parcial la vaig fotografiar amb un filtre de 16,5 passos de densitat neutra i un Zuiko 300 mm f/4 amb un duplicador MC-20. Durant només 1 minut i 36 segons, la Lluna va tapar completament el disc solar i va deixar visible la corona del Sol, la seva atmosfera exterior (cromosfera), normalment amagada per la intensa lluentor del disc solar. Ja sense el filtre i amb l’ajuda del HDR de la càmera, vaig poder fotografiar els filaments blanquinosos que s’estenen al voltant del disc solar; són el plasma a milions de graus que segueixen les línies del camp magnètic solar. També algunes taques i les protuberàncies solars, enormes núvols de gas incandescent, vermells i ataronjats, sostinguts pel magnetisme del Sol i que apareixen també al contorn del disc.
Des de Mallorca, l’espectacle va tenir encara una particularitat: el Sol estava molt baix sobre l’horitzó, gairebé a la posta, donant a la corona aquest característic to càlid i daurat.
Vam mesurar una baixada d’uns dos graus de temperatura (manco del previst). Vam sentir cantar els sebel·lins com si s’hagués fet capvespre de cop. El minut de foscor va ser impressionant: el dubte entre fer servir la càmera o, senzillament, observar i sentir, es va mantenir tota l’estona, però crec que hi vaig trobar un equilibri satisfactori. No em vaig perdre l’instant, però tampoc me’l vaig perdre de viure.
Una illa gestionada com una experiència
Potser el més interessant de tot plegat és que l’eclipsi ha acabat convertint-se en alguna cosa més que un fenomen astronòmic. L’hem envoltat d’itineraris, zones oficials, controls, aparcaments, protocols, aplicacions, recomanacions, experiències organitzades i dispositius de seguretat.
Tot això té una justificació. I algunes d’aquestes mesures són necessàries. Però hi ha una pregunta que va més enllà de la seguretat: fins a quin punt hem necessitat organitzar també la manera de viure un fenomen que, en si mateix, no necessita cap escenografia? Fins i tot davant d’un fenomen natural que no necessita intermediaris, hem sentit la necessitat de construir-ne una.
És aquí on la reflexió d’Alamany torna a tenir sentit. La seva crítica a la comercialització de l’experiència fotogràfica no afecta només els fotògrafs, ni només els “influencers”, ni només el turisme. Forma part d’una manera molt més àmplia de relacionar-nos amb la natura: arribar, consumir, registrar i compartir. Convertir l’experiència en producte abans que l’experiència mateixa hagi començat.
El cel, l’única cosa que no es va poder privatitzar del tot
Nosaltres vam tenir sort. Al pla, sense tanques ni reserves ni multituds, vam viure els noranta segons de foscor gairebé com si en fóssim els únics testimonis. Quan la lluna va tapar del tot el Sol, per un instant, tampoc allà hi havia zones oficials, ni reserves comercials, ni festes privades: només el cel.
Seria còmode acabar aquí, com si aquesta experiència fos la de tothom. Però a pocs quilòmetres, un grapat de veïns de Pollença miraven l’eclipsi des de cent metres d’una festa de 500 euros per cap. A Coves Blanques i davant el Colomer, centenars de persones i d’embarcacions es disputaven un pam de costa. El cel, aquell dia, va ser en efecte l’única cosa que ningú no va poder privatitzar del tot. Però per arribar-hi, no partíem tots del mateix «lloc». No teníem les mateixes opcions per triar el punt d’observació.
I aquí és on em costa quedar-me només amb la indignació. Perquè jo mateix, com a fotògraf, també form part d’aquesta maquinària que volia fotografiar l’eclipsi. Aquest text neix, en bona part, de les ganes de fer una bona fotografia. Jo també vaig cercar un lloc, pensar en la llum, en l’horari, en l’enquadrament i en l’equip que havia de dur. La crítica a la massificació i a la mercantilització no em pot fer oblidar que jo també hi particip. La diferència, supòs, és si un hi va a gaudir o només a aconseguir-la.
Fonts: blog d’Oriol Alamany («Locos por un eclipse»); articles de César Mateu i reportatge sobre flotadors a la Tramuntana (Diario de Mallorca); declaracions oficials del Govern de les Illes Balears; Última Hora (fiesta privada a Formentor, contrast a Sóller, xifres històriques de població); VilaWeb (aparcaments tancats); Som Pollença (Coves Blanques i el Colomer).
