Trenta-cinc anys separen la meva primera immersió fotogràfica analògica, del bussejador de tenassa que avui explora entre dos i cinc metres de fondària amb una càmera digital lleugera. No és nostàlgia: és una conversa entre dues maneres d’estimar el mateix mar. L’escassetat de l’analògic va ensenyar a mirar abans de disparar; la llibertat del digital, a explorar sense por. Però sota la tècnica i el pas del temps hi ha una realitat que m’interpel·la: el mar que ens envolta ha canviat. La nacra ha desaparegut, les espècies invasores avancen, les praderies de posidònia retrocedeixen. Fotografiar, avui, és també documentar un món en perill. Perquè el mar no cabia en un rodet de trenta-sis diapositives, i tampoc no cap en cap targeta de memòria, però val la pena continuar intentant-ho.
Tècnica fotogràfica
Intel·ligència artificial i fotografia de natura. On posam el límit?
La irrupció de la intel·ligència artificial en els programes d’edició fotogràfica ha obert un debat que els fotògrafs de natura no podem ignorar. Fins on arriba l’edició legítima? On comença la ficció? Els límits s’han tornat difusos, i en fotografia de natura això no és una qüestió estètica: és una qüestió de testimoni i de rigor documental. Una imatge generada per IA, per convincent que sigui, no és prova de res. És una ficció elaborada que, presentada com a documental, contamina el valor de tot allò que sí que és real.