El Cavall Bernat, una mirada

Hi ha muntanyes que es fotografien i n’hi ha d’altres que, en realitat, et fotografien a tu, et situen en una edat, en un lloc, en una manera concreta de mirar. El Cavall Bernat és, per a mi, d’aquestes segones.

Vaig passar-hi gran part de la infantesa i joventut, pescant amb el meu pare sota la seva ombra imponent (per sobre i per sota l’aigua), i encara avui reconec de memòria els seus racons i els seus noms heretats, entre la Punta Negra i la Cova de l’Aragonès, com qui recita una lletania apresa de nin sense saber-ne del tot el significat.

Per això, quan el Museu de Pollença em va convidar a formar part de Cavall Bernat. Material sensible una mostra que ha reunit obres de vint fotògrafs del municipi, amb mirades molt diverses sobre el Cavall Bernat: des de la fotografia professional i artística fins a la fotografia amateur i de natura, hi vaig presentar la fotografia que encapçala aquest text. Vaig pensar que era la millor manera de tornar-li la mirada. L’exposició va obrir les festes de la Cala de Sant Vicenç 2026, al saló de l’Hotel Molins i es pot visitar fins al 13 de setembre, encara hi sou a temps!.

Idò, el Cavall Bernat és, sobretot, això: una muntanya que es deixa mirar de mil maneres i mai no acaba d’explicar-se del tot. Vista des de Sant Vicenç sembla inexpugnable, un penya-segat de calcàries i dolomies que cau a plom dins la mar. Vista des de Bóquer, a l’altra banda de la mateixa serra, la mateixa cresta esdevé un coster suau, gairebé amable. No hi ha, doncs, una sola imatge del Cavall Bernat, sinó versions parcials.

Un topònim que costa desxifrar

Els pescadors d’aquí, fins fa poques dècades, ni tan sols l’anomenaven Cavall Bernat: en deien na Pelada, per l’aspecte nu i sense vegetació de la serra.

El nom que avui coneixem tothom és, de fet, un petit enigma toponímic. Durant molt de temps semblava un topònim relativament modern: no apareix en les obres de Binimelis, Berard, l’Arxiduc Lluís Salvador o Mateu Rotger, ni tampoc en les referències dels viatgers i artistes que varen visitar Pollença durant el segle XIX i començament del XX. Per això, durant anys es considerà que la primera documentació coneguda era la que apareixia al «Corpus de Toponímia de Mallorca » (1952-1962), de Mascaró Pasarius i al «Mapa General de Mallorca» (1958) del mateix autor.

Aquesta idea va canviar l’any 2019, quan Antoni Ginard Bujosa i Andreu Ramis Puig-gròs varen donar a conèixer, en les XXIX Jornades d’Antroponímia i Toponímia d’Algaida, un manuscrit de 1579 titulat «El borrador de la isla de Mallorca», conservat a la Cartoteca Digital de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. Era un document de caràcter militar, ordenat pel virrei Antoni Doms, que recollia informació sobre la costa mallorquina, les defenses i les comunicacions entre les talaies, i que conté també mapes i vistes de la costa. En una d’aquestes vistes en perspectiva, entre l’illot del Colomer i la punta de Beca, hi apareix clarament la grafia «cauall b[er]n[a]t», identificada pels investigadors amb el Cavall Bernat de Pollença. És, per tant, la referència escrita més antiga que avui coneixem del nostre topònim, gairebé quatre segles anterior al que fins fa poc es considerava la seva primera documentació.

Però la troballa no resol del tot el misteri. Entre aquest document de 1579 i les referències del segle XX continua havent-hi un buit documental considerable. L’actualització de l’article de Juan Manuel Torres Velasco, publicat originàriament al Punt Informatiu el 2011, recorda també una menció de Miquel Bota Totxo a «Pollença en Cort» número 8, del 31 de juliol de 1954. El buit, per tant, continua obert i deixa encara preguntes sobre com es va transmetre i consolidar el topònim al llarg dels segles.

L’etimologia, en canvi, ens porta a una història més antiga. Com explica Cosme Aguiló a Toponímia i Etimologia (2002), seguint també la interpretació d’Enric Moreu-Rey a Els nostres noms de lloc (1999), Cavall Bernat seria una transformació de carall armat, una denominació medieval aplicada a roques que evocaven per la seva forma el membre viril (segurament L’Esperó en aquest cas). Amb el temps, aquesta metàfora es considerà indecent o impròpia i molts d’aquests topònims es varen transformar en formes més acceptables. D’aquí vindrien, entre d’altres, diversos Cavall Bernat dels Països Catalans i també els que trobam a Mallorca.

El Cavall Bernat de Sant Vicenç, doncs, no deu el seu nom a cap cavall. El topònim té una història molt més antiga i complexa, en què la forma del paisatge, l’evolució de la llengua i la manera com les persones han anomenat el territori es confonen al llarg del temps.

Cinquanta noms per tres quilòmetres de costa

Aquesta franja, entre Sant Vicenç i Bóquer, deu ser un dels trossos de litoral mallorquí amb més densitat de topònims per metre quadrat. Miquel Àngel March, al seu article de l’excel·lent catàleg de l’exposició Cavall Bernat. La muntanya màgica (Museu de Pollença, 2026), n’ha recollit almenys cinquanta: la Bota del Vi, Punta Negra, les Cagaloves, na Cagaloves, l’Estormia, la Ferradura, broll de la Ferradura, cova de la “Marejada”, l’Almangra, forat de la Talaia, cova de l’Astor, font de l’Astor, la Talaia Vella, racó del Cavall Bernat, la Capellassa, cova de les Figueretes, racó de les Figueretes, les Figueretes, el Cavall Bernat, na Pelada, avenc del Cavall Bernat, morro del Forat, racó del Morro del Peix, forat de la Cresta, l’Esperó (349 m), cingle de les Mates, els Cingles, morro del Peix, els Farallons del Cavall Bernat, el Faralló Petit, el Faralló Gran, l’Ull de l’Agulla, Pet del Frare, cingle del Carboner, pas del Porc, cova del Cocó, morro de Bóquer, morro del Penyal, altar d’en Vaquer, cova de l’Home, punta de l’altar d’en Vaquer, cap d’en Vaquer, cova de la Calç, cova de l’Aragonès, l’Ull del Diable, coveta del Xot, la Sella, cova de la Troneta, la Salada, punta de la Troneta, pas de la punta de la Salada, Beca del Cabot i serra del Cavall Bernat.

I a la carena hi ha també els tres grans forats: la Campana, l’Ull de Bou i el Forat Petit, de mar cap a terra. En teniu més detalls i fotografies al bloc Malalts de Toponimia de Joan Campomar. Cada roca, cada forat, cada racó té nom propi, petjada de generacions que han fet seu un territori que de lluny sembla només paisatge.

L’ombra d’un cavall?

I hi ha encara una altra imatge que ha contribuït a fer extraordinari aquest paisatge. En determinats moments de l’any, quan el sol incideix amb l’angle adequat sobre la serralada, l’ombra projectada sobre la paret dibuixa la silueta inconfusible d’un cavall. La primera referència escrita que se n’ha trobat d’aquesta ombra és una publicació al diari “Ultima Hora” l’any 1991.

És un fenomen efímer, que només es produeix en unes circumstàncies concretes de llum, però la figura arriba a ser sorprenentment nítida. El fotògraf Marcos Molina l’ha sabut captar en unes imatges espectaculars que varen fer conèixer molt més aquest singular joc de llum i roca. La coincidència és gairebé massa perfecta: una muntanya anomenada Cavall Bernat que, en determinats moments, projecta sobre ella mateixa l’ombra d’un cavall.

Però convé no confondre bellesa i història. Aquesta ombra no explica l’origen del topònim, que és molt anterior a la popularització moderna del fenomen. La seva existència, però, ha contribuït sens dubte a reforçar l’associació visual que avui tenim entre la muntanya i el cavall.

---

MARCOS MOLINA – 3/12/2023

---

La vida que s’amaga dins la roca

Avui el Cavall Bernat i la serra que en porta el nom formen part, com a zona d’exclusió, del paratge natural de la Serra de Tramuntana, declarada també Patrimoni Mundial per la UNESCO el 2011.

Les fissures, les petites cornises i els replans de la roca, sotmesos al vent, a la insolació i a la salabror de la mar, acullen una flora rupícola rica en endemismes dels penyals, entre els quals la col borda (Brassica balearica), la rèvola de penya (Galium crespianum), la didalera (Digitalis minor) i la ginesta (Genista majorica), en són una petita mostra.

I la roca també ha estat i és refugi d’aus. A principis dels anys vuitanta, algunes excursions organitzades pel GOB Mallorca (vaig tenir l’oportunitat de guiar-ne algunes) recorrien la carena del Cavall Bernat i incloïen el seguiment de la nidificació de la moixeta voltonera (Neophron percnopterus). Aquelles sortides varen ser una altra manera de descobrir una muntanya coneguda des de baix. La moixeta voltonera hi va criar: la documentació ornitològica situa la cria als penyals del Cavall Bernat entre 1989 i 2002. I el falcó marí (Falco eleonorae) nidifica als seus cingles, aprofitant unes parets on la verticalitat i la dificultat d’accés han estat durant segles la millor defensa.

La muntanya també s’escalava

El Cavall Bernat també ocupa un petit lloc en la història de l’escalada. Aligi Sassu havia establit la seva residència a Cala Sant Vicenç, molt a prop de l’accés a la serralada. L’artista italià hi va obrir un estudi l’any 1963 i hi passà llargues temporades. Sassu va tenir també una estreta relació amb Walter Bonatti, un dels grans alpinistes del segle XX i el va acollir algunes temporades. Va escalar amb la seva esposa les parets del Cavall Bernat. Això ja apareix documentat en el número 53 de Vèrtex, publicat el 1976.

En una d’aquelles estades, vaig tenir ocasió d’ajudar l’equip de Bonatti a transportar el material per la carena del Cavall Bernat. Encara intent reconstruir la data exacta per saber quina edat tenia aleshores, 14 o 15 anys crec. El record, però, ha quedat lligat per sempre a la muntanya.

Avui, però, aquesta activitat ja no seria possible. El Cavall Bernat està inclòs en una zona sotmesa a un règim de protecció molt estricte dins el paratge natural de la Serra de Tramuntana, que impedeix activitats com l’escalada en les àrees d’alta protecció i restringeix fortament l’accés i les activitats recreatives. És una transformació significativa: aquella carena que en altres temps es podia recórrer i escalar forma avui part d’un espai on la prioritat és preservar precisament els valors naturals que durant segles havien estat protegits, sobretot, per la seva mateixa inaccessibilitat.

I, tanmateix, la muntanya continua atraient conductes excepcionals. El passat mes de març, la denúncia del GOB d’un salt base amb paracaigudes des de la carena del Cavall Bernat va acabar activant una investigació dels agents de medi ambient que podria acabar en una o diferents denúncies.

Hi ha, doncs, una certa ironia en aquesta història: el Cavall Bernat continua essent un lloc que convida a desafiar la verticalitat, però avui la protecció de l’espai posa límits molt clars a aquesta temptació.

Quan varen fer volar la Punta de la Troneta

Hi ha històries del Cavall Bernat que semblen difícils de creure. Una d’elles és que, fa poc més de setanta-cinc anys, algú va decidir fer volar una part de la muntanya per reduir l’impacte de les ones i evitar que el vent transportàs la sal cap als conreus de Pollença i sa Pobla.

La història havia començat anys abans. Ja el 1932 s’havien fet gestions per intentar resoldre el problema i el 1936 s’havia estudiat un projecte per modificar la Punta de la Troneta, també coneguda com a Punta de la Salada o Punta de la Sal. El cop d’estat de Franco i la guerra van interrompre el projecte, que no es reprendria fins anys més tard.

Finalment, el 10 d’agost de 1949, la punta va ser volada amb prop de quaranta tones de dinamita i vuit mil sacs de sorra. Es varen fer desaparèixer uns 66.000 metres cúbics de roca, en una operació que formava part d’un projecte molt més ambiciós, del qual només se’n va executar la primera fase (Vídeo del NODO del 29/08/1949 – cal crear un compte a RTVE).

La intervenció va ser presentada com una gran obra en benefici de l’agricultura, amb previsions d’augments espectaculars de la producció. Però la sal va continuar arribant als camps i la solució no va acabar de resoldre el problema. De fet, anys després encara hi havia qui reclamava reprendre aquella iniciativa perquè considerava que la voladura no havia produït els beneficis esperats.

Avui ens pot semblar una actuació estrambòtica, però formava part d’una manera d’entendre el progrés que encara considerava possible modificar una muntanya per resoldre un problema humà. Uns anys més tard (1958), el mateix Puig Major perdria part del seu cim per permetre la instal·lació d’un radar militar americà. Eren altres temps, i també una altra manera de mirar les muntanyes.

---

La fotografia que encapçala aquest text no és, però, la vista de sempre. No és el penyal a plom des de la platja de Sant Vicenç, que és la imatge que tothom coneix. És una presa feta amb teleobjectiu des d’un punt allunyat de la Serra de Tramuntana, que comprimeix tota la serralada del Cavall Bernat en una sola silueta contínua, de cap a cap. En blanc i negre, despullada de color, la cresta apareix més com un perfil que com un paisatge: una línia de puntes, forats i cingles que, de nin, mai vaig arribar a veure així, tota junta, des de fora.

Per a mi el Cavall Bernat era simplement el lloc on el peix picava millor a l’horabaixa i on la mar semblava més blava i fonda. Amb els anys vaig anar coneixent els seus noms, recorrent la seva carena, observant i descobrint. I molt més tard vaig començar a fotografiar-lo. Ara sé que és també geologia, toponímia, natura, història, art i memòria d’un poble sencer.

Només vull tornar-hi la mirada, ara de lluny, com si encara fos aquell nin assegut a les roques o dins la barca, esperant que piqui alguna cosa i mirant, de cua d’ull, una muntanya que no s’acaba mai de conèixer.