El mar no cabia en un rodet

Trenta-cinc anys de fotografia submarina: el mar que he vist canviar.

Hi ha imatges que no estan en cap dispositiu. Estan gravades en un altre lloc, més difús i permanent: en la meva memòria. També hi estan la sensació d’equilibrar la flotabilitat a trenta metres, veure com la llum es desfà cap amunt i entendre, per primera vegada, que el silenci també té textura.

Tenia tretze anys (1977) quan em vaig iniciar en el món de la pesca submarina, i just quinze (1979) quan em vaig posar el primer escafandre autònom bibotella. La fotografia submarina va venir molt després, aquell mar era el de 1991, i la càmera —una Sea&Sea Motormarine II— tenia trenta-sis oportunitats per fer alguna cosa de valor. Trenta-sis. Ni una més.

Han passat trenta-cinc anys. Ara faig ocasionalment busseig en apnea, a poca fondària, amb una càmera compacta lleugera i una targeta que admet milers de fotografies o minuts de vídeo. El mar no és el mateix i la manera d’entrar-hi, de mirar-lo i de fotografiar-lo ha canviat radicalment. Alguns canvis els he escollit; d’altres me’ls ha imposat la vida.

Aquest article és un intent de posar en diàleg aquests dos mons: el del bussejador que baixava a trenta o més metres amb un rodet de diapositiva i el del bussejador de tenassa —com em dic jo mateix, amb una mica d’ironia afectuosa— que avui es queda a poca fondària i hi troba el mateix univers d’abans, transformat i amenaçat. És també un poc de nostàlgia, però és sobretot una conversa entre dues maneres d’estimar el mateix mar.

La Motormarine II era una càmera dissenyada per viure sota l’aigua. No necessitava carcassa: era estanca de fàbrica, compacta, amb el motor d’avanç integrat, que feia un soroll característic després de cada fotograma. Sota l’aigua s’escoltava d’una manera estranya, apagat i íntim, com un secret mecànic. El flaix extern es muntava al lateral amb un braç articulat, i aquella geometria d’alumini i plàstic negre era, per a mi, l’objecte més fascinant que havia tingut mai entre les mans.

Però trenta-sis diapositives eren trenta-sis diapositives —emprava normalment Kodak Elite Chrome 200—. I quan eres a quinze metres de fondària, davant d’un pop que t’observava des del seu cau, no podies permetre’t disparar per inèrcia. Cada pulsació del disparador era una decisió real, amb un cost real. Havies de pensar: la llum és suficient? El flaix cobrirà la distància? L’angle és el que vull? Esperaves. Observaves. De vegades el pop fugia i el fotograma es perdia, una fotografia que no descobriries fins dies després, quan recollissis el rodet del laboratori.

Aquella espera era una de les coses més cruels i formatives de la fotografia analògica. El resultat sempre era diferit. Podien passar deu dies entre el moment en què pitjaves el disparador i el moment en què veies si havies encertat. En aquell interval cabien tota la il·lusió i tot el dubte del món.

La complexitat de l’analògic

El salt de 1994 a la Nikon F50 dins una carcassa Ikelite SLR amb el flaix Substrobe 100A va ser un pas qualitatiu important. Deixaves enrere la càmera compacta tot-en-un i entraves en el territori de la fotografia reflex: òptiques intercanviables fora de l’aigua (Nikkor 20mm i Micro Nikkor 60mm f/2.8), control manual real sobre diafragma i velocitat, i un flaix potent i fiable que era el cavall de batalla de molts fotògrafs submarins de l’època.

Però la complexitat logística era d’un altre ordre. Muntar la carcassa Ikelite era un ritual que no admetia descuits. Les juntes tòriques havien d’estar netes, ben lubrificades i col·locades. Un cabell, una mica de sorra, una junta esquinçada que no havies vist: podien ser suficients per convertir mil·lèsimes de mil·límetre d’error en una càmera destrossada i en el final abrupte d’una immersió. Cada vegada que tancaves la carcassa i t’endinsaves a l’aigua, hi havia un moment —breu, recurrent— en què confiaves que ho havies fet bé. I llavors venia la llum. O, millor dit, la seva absència.

A mesura que baixes, l’aigua filtra les longituds d’ona. El roig desapareix primer, cap als cinc metres. El taronja, el groc van seguint. A vint metres, el món és blau-verd, fred, fantasmagòric. Les esponges que en superfície eren grogues apareixen verdes. Els coralls vermells es tornen grisos. La càmera registrava allò que veia l’ull sense filtres compensadors: un món descolorit, bell a la seva manera, però no fidel a la realitat cromàtica dels organismes. El flaix era l’única manera de restituir els colors: la llum artificial rebotava sobre l’objecte i revelava, per un instant, els vermells i els taronges que l’aigua havia robat.

Era una física constant, inexorable. I aprendre a domar-la —la distància del flaix, l’angle, la potència, les partícules en suspensió— era part essencial de la tècnica submarina.

Bussejador de tenassa

L’any 2010, per raons de salut, vaig haver de «penjar» l’escafandre autònom. No va ser una decisió; va ser una imposició. I, com totes les imposicions que arriben per quedar-se, va necessitar un temps per ser digerida.

El bussejador que havia explorat molts dels racons de la costa nord i de la badia de Pollença, Cabrera, sa Dragonera, Columbrets o El Hierro, fotografiant peixos pelàgics, fons de coral·ligen i parets de gorgònies vermelles, es va trobar de sobte limitat a allò que hi ha entre la superfície i els dos o cinc metres de fondària: el que dura una breu apnea. Una franja estreta. Un món aparentment menor. Però el mar no es deixa menysprear tan fàcilment.

La zona infralitoral superficial té una vida pròpia, densa i sovint ignorada pels bussejadors que la travessen de camí cap avall. Aquí és on la llum és abundant, on les algues fan la fotosíntesi amb generositat i on els alevins de moltes espècies fan els seus primers moviments. És un ecosistema de transició, ric, vulnerable i extraordinàriament fotogènic si l’observes amb paciència.

El bussejador de tenassa que som ara té avantatges que el bussejador amb escafandre autònom no tenia. La lleugeresa. La invisibilitat relativa, sense les bombolles que espanten els animals. La possibilitat de quedar-se immòbil a la superfície, esperant que un llobarro s’acosti, que un cranc pelut o un pop es deixin veure o que la llum del capvespre entri obliqua i converteixi la columna d’aigua en una catedral de partícules en suspensió.

He après a estimar aquest mar de poca fondària. Però no sense el dolor inicial per tot allò que havia perdut.

La revolució digital: fotogrames il·limitats i retorn del color

La càmera que faig servir sota l’aigua d’ençà el 2017 és una Olympus Tough TG-6  (abans vaig emprar la TG-5), ambdues dins la carcassa PT-058, amb flaix extern Inon S2000, acompanyat fa dos anys per un focus Akkin 5000. Un conjunt lleuger, manejable, fiable. I una targeta de memòria que, per a mi, representa una de les transformacions mentals més profundes que ha viscut la fotografia submarina: la fi de l’escassetat.

Quan passes de trenta-sis fotogrames a pràcticament infinits, el primer impuls és disparar sense parar. I hi ha fotògrafs que cauen en aquesta trampa i no en surten mai. La disciplina que t’havia ensenyat l’analògic —espera, observa, decideix— pot evaporar-se en el primer moment d’eufòria digital. Però si l’has interioritzada de debò, si ha passat a formar part de la teva manera de mirar i no només de la teva tècnica, la llibertat dels fotogrames il·limitats no és una invitació a la negligència, sinó a l’exploració. Jugues amb angles impossibles. Repeteixes la mateixa escena amb llums lleugerament diferents. Fas aquella fotografia experimental que amb un rodet no t’hauries pogut permetre. I pots veure el resultat a l’instant.

Per a algú que ha esperat dies per saber si una immersió havia estat fotogràficament reeixida, això continua sent un petit miracle quotidià. La pantalla et diu, aquí i ara, si la llum ha funcionat, si l’enfocament és net, si el flaix ha cobert la distància. I, si no, pots tornar-ho a intentar mentre l’escena encara existeix.

L’altra gran revolució és el balanç de blancs. En format RAW, pots recuperar en postproducció bona part dels colors que l’aigua ha filtrat. El vermell que l’analògic robava sense remissió a partir de cinc metres ara és recuperable. No completament, ni sense límits, però sí en bona part. La postproducció s’ha convertit en una mena de quart fosc submergit: aquell espai on la imatge acabava de néixer i on les decisions finals li donaven la forma definitiva.

No és cap trampa. És part de la tècnica, com ho era triar el rodet adequat o calcular la temperatura de color del flaix.

El mar que he vist canviar

Però sota tot això —sota la tècnica, la nostàlgia, la comparació entre càmeres i èpoques— hi ha una realitat que m’interpel·la cada vegada que m’endins a l’aigua, i que es fa més evident precisament perquè fa trenta-cinc anys que fotografii al mateix mar. El fons de les Balears ha canviat. I no per bé.

Les costes de les illes s’han convertit en una porta d’entrada per a espècies que no hi haurien de ser. L’alga invasora Caulerpa cylindracea ha colonitzat indrets sencers que record nets. He vist llocs on fa vint anys hi havia posidònia densa i avui hi ha roca pelada i arena morta. L’impacte de les algues filamentoses invasores sobre les colònies de gorgònia vermella (Paramuricea clavata) és una de les amenaces més greus per als ecosistemes de coral·ligen mediterranis. També Lophocladia lallemandii —tòxica per a la fauna autòctona— cobreix substrats que abans eren de posidònia o roca viva. El cranc aranya Percnon gibbesi, una espècie subtropical descrita com el decàpode invasor més agressiu que ha entrat al Mediterrani, colonitza aquella mateixa franja infralitoral on jo busseig: cada vegada el veig més, inconfusible amb les potes llargues i els anells grocs. Es calcula que almenys mil espècies invasores han arribat al Mediterrani en les últimes dècades, desplaçant les espècies autòctones i alterant els ecosistemes.

Tot plegat té també un denominador comú: l’escalfament de l’aigua. El Mediterrani s’escalfa un 20% més ràpid que la mitjana mundial, i aquesta tropicalització progressiva permet que espècies subtropicals arribin i s’hi estableixin. Les praderies de posidònia en són la víctima més silenciosa: moren quan el mar supera els 28 °C, un llindar que ja se supera regularment durant els estius balears. Entre el 2017 i el 2018 les poblacions de gorgònia vermella també van patir diversos episodis de mortalitat associats a l’escalfament. La boia de sa Dragonera va registrar 31,87 °C l’estiu del 2024.

Els vorms apareixen en quantitats que fa vint anys no vèiem. Les espècies comercials —l’anfós, la llagosta, el cap-roig— s’han fet més escasses on no hi ha protecció. La pesca il·legal (també l’extracció de corall vermell) continua als mateixos llocs de sempre, amb la mateixa impunitat de sempre, o més. La Pinna nobilis —la nacra, el bivalve més gran de la Mediterrània— ha desaparegut. La vaig fotografiar a principis dels noranta: aquells triangles foscos i imponents que emergien del sediment com a monuments naturals. Avui estan mortes. El paràsit Haplosporidium pinnae ha arrasat les poblacions en pocs anys amb una eficàcia apocalíptica.

I després hi ha els fems. Potser és el canvi més visible, i també el més descoratjador. A principis dels noranta no era freqüent trobar plàstics surant; avui és habitual veure’n acumulacions a les raconades i petites cales, allà on els corrents retenen allò que la mar no pot pair. La major part són plàstics d’un sol ús i restes d’activitat humana que arriben tant des de terra com des d’embarcacions o arrossegats pels corrents. Amb el temps es fragmenten en microplàstics que entren a la cadena alimentària, mentre tortugues, ocells marins i peixos els ingereixen o hi queden atrapats. Fotografiar avui sota l’aigua,és, massa sovint, fotografiar aquest rastre persistent de la nostra manera de consumir.

Un fotògraf de natura que fa trenta-cinc anys que fotografia el mateix territori és, inevitablement, un testimoni. I el testimoni, si és honest, ha de dir el que ha vist.

Fotografiar per no oblidar

La fotografia submarina que faig avui té una dimensió que la de 1991 no tenia, o no de la mateixa manera: la consciència de documentar un món en perill. Cada imatge d’una praderia de posidònia en bon estat és un document. Cada fotografia d’una espècie que ja no és abundant és un registre. Cada captura d’un indret que l’any vinent pot estar degradat és una prova.

No faig fotografia de denúncia en el sentit militant del terme. Però sí que fotografii amb la consciència que allò que retrat mereix ser vist, recordat, i si és possible, defensat.

El bussejador de tenassa que som té una perspectiva diferent de la del bussejador que era abans. Veig el mar des de dalt, a contraclaror, amb la llum de l’horabaixa entrant obliqua. Veig les arrels dels herbeis, les ombres dels peixos en moviment, la textura de l’aigua des de la frontera entre dos mons. És una mirada distinta. No millor ni pitjor: diferent. I complementària.

Trenta-cinc anys de fotografia submarina m’han ensenyat que estimar el mar és, entre moltes altres coses, mirar-lo amb atenció sostinguda. Tornar-hi. Recordar-lo. I no deixar de preguntar-se per per què continua sent tan bell i tan fràgil alhora.

El mar no cabia en un rodet de trenta-sis fotogrames. Tampoc no cap en una targeta de memòria, per gran que sigui. Però bé que paga la pena continuar intentant-ho.