Hi ha llocs que acaben formant part de la biografia d’un mateix. Es Trenc és un d’ells. Aquest matí hi he tornat amb la càmera a les mans per fotografiar la cadena humana que unia sa Ràpita i Ses Covetes. Mentre cercava la millor llum i els millors enquadraments, no podia evitar pensar que ja feia més de quaranta anys que, d’una manera o altra, continuava tornant al mateix lloc per defensar-lo.
La primera vegada va ser el 1983. No era una cadena humana, sinó una multitudinària manifestació pels carrers de Palma reclamant una protecció que encara no existia. La segona, el 2012, va ser precisament aquí mateix, amb una primera cadena humana per impedir un macrohotel amb camp de golf que hauria canviat per sempre aquest paisatge. Avui el motiu és diferent. No hi ha excavadores esperant darrere les dunes. El que preocupa és una reforma legal que facilita modificar les regles que protegeixen els espais naturals, reduint el pes del debat parlamentari i dels controls públics. Han canviat les amenaces. El que no ha canviat és la necessitat de defensar Es Trenc.
El més revelador de la jornada no ha estat només la participació. Ha estat la sensació que moltes persones ja no defensaven únicament una platja. Defensaven una idea de Mallorca. Una illa que viu sotmesa a una pressió cada vegada més intensa: urbanització del sòl rústic, massificació turística, crisi d’habitatge, carreteres saturades, consum creixent de recursos i una desigualtat que augmenta mentre es continua presentant aquest model com si fos inevitable.
El que he vist avui a sa Ràpita no és cap exercici de nostàlgia. És la constatació que la defensa del territori continua tenint una base social àmplia, diversa i extraordinàriament persistent. Quaranta-tres anys després de la primera manifestació per Es Trenc, hi havia persones que encara hi tornaven. Però també moltes altres que ni tan sols havien nascut aleshores. Això és, probablement, el més esperançador de la jornada: la consciència que la defensa de Mallorca ja no és només patrimoni de l’ecologisme organitzat. És una preocupació compartida per una part creixent de la societat.
Aquesta mirada també era present en el manifest que ha tancat la jornada. Convocada pel GOB, Terraferida i la plataforma Menys Turisme, Més Vida, tres entitats que treballen en la defensa del territori des d’àmbits complementaris, la mobilització no es limitava a denunciar la reforma de la llei Òmnibus. El manifest, llegit per l’escriptor Sebastià Alzamora, posava damunt la taula demandes molt concretes: retirar la llei d’acceleració de projectes estratègics, eliminar les disposicions desreguladores de la futura llei agrària, prohibir el lloguer en rústic i suprimir el llindar mínim de 14.000 metres quadrats previst al Pla Territorial de Mallorca.
Però convé no perdre la memòria. La cadena humana d’avui no apareix del no-res. És la darrera baula d’una història que es repeteix massa sovint. El Partit Popular, sigui insular o local, no s’oposa avui per primera vegada a la manera com s’ha protegit Es Trenc. El 2012 va donar suport al macrohotel que el TSJIB acabà aturant. El 2017 va votar contra la declaració del Parc Natural d’Es Trenc-Salobrar de Campos. El 2023 va recórrer el Pla d’Ordenació dels Recursos Naturals. I ara impulsa una reforma legal que, segons les entitats convocants, debilita les garanties que fins ara protegien aquests espais.
A pocs metres d’aquesta platja hi ha, a més, un record que no s’hauria d’oblidar: Ses Covetes. Una llicència urbanística irregular per construir 68 apartaments, dues dècades de litigis, centenars de milers d’euros públics destinats a defensar allò que els tribunals consideraven il·legal i, finalment, un enderrocament que acabà costant més d’un milió d’euros entre indemnitzacions i despeses. No és un episodi aïllat. És un patró que ajuda a entendre per què tanta gent mira amb desconfiança qualsevol intent d’afeblir la protecció del territori.
En aquest context, sorprèn sentir membres del Govern afirmar que «Es Trenc està, ha estat i continuarà estant protegit», mentre qualifica d’exagerades o falses les advertències dels col·lectius ecologistes. El problema no és tant el que es diu com el que es fa. Si realment no hi ha cap voluntat de modificar la protecció d’Es Trenc, per què cal canviar els mecanismes que fins ara la garantien? Les lleis no es modifiquen perquè sí. Es modifiquen perquè algú considera que necessita un marge d’actuació més ampli.
No escric aquestes línies perquè pensi que una cadena humana resoldrà tots els problemes de Mallorca. Les escric perquè crec en la memòria. He tingut la fortuna de viure tres moments molt diferents d’una mateixa història: quan encara reclamàvem la protecció d’Es Trenc, quan el defensàvem d’un projecte urbanístic concret i ara que defensam les eines jurídiques que han de garantir que aquesta protecció no depengui de la voluntat del govern de torn.
Quan he acabat de fer les darreres fotografies he mirat enrere i he tingut una sensació estranya. M’ha emocionat veure tanta gent jove, però també m’ha entristit comprovar que quaranta-tres anys després continuam havent de recordar una evidència: el territori és finit. Es Trenc continua essent un símbol perquè Mallorca continua debatent el mateix dilema de sempre: si el paisatge i el territori, són un patrimoni col·lectiu o una oportunitat de negoci. Jo tinc clar de quin costat estic. Per això avui hi he tornat. I, si mai torna a fer falta, hi tornaré.
1 comentari. Escriu una resposta
Molt bon article, Biel! Racional i emocional alhora. Ben sentit. Una abraçada!