Hi ha fotografies que cerques durant anys, i n’hi ha d’altres que simplement t’esperen. Aquesta va aparèixer en un instant, sense preparació ni càlcul, gràcies a la mirada d’un bon amic qui em va fer veure allò que jo, tot i tenir-ho davant, encara no havia sabut mirar. Em va assenyalar aquest racó de Sa Marina, a la badia de Pollença, des d’on la Cuculla de Fartàritx es mostra amb una perspectiva ben poc habitual, gairebé irreconeixible respecte a les vistes més conegudes d’aquesta muntanya emblemàtica.
En aquest web conviuen fotografies en color i en blanc i negre. No voldria que aquestes darreres fossin percebudes com una alternativa menor o com un simple exercici estètic. El blanc i negre és un llenguatge propi, amb exigències i recursos diferents, que demana una manera distinta de mirar. En despullar la imatge del color, obliga a mirar de manera diferent: la llum, la textura i la forma passen a primer pla, i el paisatge esdevé una qüestió de tons més que de colors.
Per què el blanc i negre
En aquesta imatge, el blanc i negre no és una tria estètica gratuïta, sinó la manera més directa d’explicar el que hi havia davant meu: una relació de formes més que de colors. La silueta orgànica i irregular de les branques del pi es retalla contra el perfil geològic i net de la Cuculla, i el color hi hauria afegit informació, però no necessàriament significat. El cel boirós, gairebé blanc, i les branques, gairebé negres, defineixen un contrast que en color probablement hauria quedat apagat, sense la mateixa força gràfica.
Composició
L’enquadrament es construeix a partir d’un marc natural: les branques altes i fosques tanquen la part superior i el costat dret de la imatge, obrint una mena de finestra cap al fons. Dins d’aquesta finestra es despleguen tres plans ben diferenciats. El primer terme no actua només com un marc; també introdueix una certa incertesa visual. Les branques amaguen, interrompen i obliguen l’espectador a completar mentalment la forma de la muntanya.
Tractament tècnic
La fotografia es construeix a contrallum, amb una exposició pensada per protegir les altes llums del cel i deixar les branques reduïdes a siluetes pures. El contrast global és alt: negres profunds a la vegetació davant d’un blanc prou clar al fons. S’hi aprecia també una certa textura granulada al cel, la lleugera textura del cel contribueix a reforçar el caràcter orgànic de la imatge. Pel que fa a l’enfocament, és selectiu: nítid a les branques superiors i progressivament més difuminat cap avall, cosa que genera una sensació de profunditat malgrat tractar-se, en essència, d’una successió de capes planes.
Una lectura de fons
Més enllà de la tècnica, la imatge conviu amb dues escales de temps molt diferents: l’element viu i proper —el pi, canviant, fràgil— i l’element geològic i llunyà —la muntanya, immòbil des de fa mil·lennis. La boirina, que esborra part del paisatge, hi afegeix una lectura més contemplativa que documental. Acaba de desfer els contorns i converteix el paisatge en una insinuació més que en una descripció. Potser, al capdavall, aquesta fotografia no parla tant de la Cuculla de Fartàritx com de la manera com alguns paisatges només es deixen veure quan deixam d’intentar mirar-los del tot.
