Entre cala Bóquer i la cala de Sant Vicenç, a Pollença, s’alça la serralada del Cavall Bernat, una imponent barrera de roca que cau gairebé verticalment damunt la mar.
Des del punt de vista geomorfològic, aquest tram de costa destaca pels grans penya-segats formats principalment per calcàries i dolomies, modelats al llarg del temps per la fracturació de la roca, l’erosió càrstica i l’acció de la mar i del vent. És una costa abrupta, plena de cavitats i formes rocoses que des de terra resulten difícils d’observar de prop. Aquests processos han configurat parets verticals, cingles i nombroses cavitats, com la cova de l’Aragonès, que s’obre directament damunt la mar al costat de la punta de la Salada (la Troneta) que n’és el punt més septentrional.
Les parets i els forats de la serralada també ofereixen refugi al colom roquer (Columba livia) i formen part d’un entorn litoral on el falcó marí (Falco eleonorae) cria als penya-segats propers.
La fotografia, presa des de la mar cap a terra, ens mostra aquesta costa des d’una perspectiva poc habitual. El blanc i negre accentua el contrast entre la roca il·luminada, les ombres de la cova i la mar, i posa en primer pla les formes i la textura del penyal. És una mirada contraposada a la de l’article El Cavall Bernat, una mirada, en què la serralada es presentava de ponent a llevant. Ara canviam de perspectiva i ens acostam a la muntanya des de l’aigua.
Noms que guarden la memòria
La toponímia d’aquest racó de costa és especialment suggeridora, com bé expliquen Joan Torres i Miquel A. March al seu programa de toponímia de Ràdio Pollença, en concret al capítol dedicat a la toponímia costanera de punta de la Nau fins a morro de Bóquer, a partir del minut 27.
El nom de la cova de l’Aragonès convida a demanar-nos qui era aquest aragonès i quina relació podia tenir amb el lloc. Sense documentació que ho confirmi, però, no en podem donar una explicació segura.
La denominació de la punta de la Salada també té interès. El mapa del cardenal Despuig, de 1785, hi recull el nom de Morro del Penyal. Més endavant, Josep Mascaró Pasarius, al seu Mapa General de Mallorca, publicat a partir de 1958, ja hi identificava pràcticament la totalitat dels topònims que coneixem avui.
Noms com el camí dels Dinamiters, l’altar d’en Vaquer, la punta de l’Altar d’en Vaquer o el morro de Bóquer, també anomenat del Penyal, ens recorden fins a quin punt cada accident de la costa podia tenir una denominació pròpia. Uns noms que, transmesos al llarg del temps, ens ajuden a reconèixer i interpretar aquest paisatge.
La punta que volgueren fer volar
L’any 1949, la punta de la Salada va ser objecte d’una voladura amb la qual es pretenia reduir els efectes de la sal marina sobre els conreus de Pollença i sa Pobla. L’operació va modificar el perfil de la roca, però no va resoldre el problema com s’esperava. Ja vaig explicar aquest episodi a l’article El Cavall Bernat, una mirada, on en podeu trobar més detalls.
La cova de l’Aragonès, es troba en el tram de costa on acaba la Serralada del Cavall Bernat i cau gairebé verticalment damunt la mar. Arribar-hi per terra és especialment difícil i perillós; des de la mar, en canvi, la cova es mostra de ple, amb la seva gran obertura encaixada dins la roca.
La fotografia ens permet contemplar de cara aquest racó poc accessible, amb la cova com a protagonista i la muntanya alçant-se directament des de l’aigua.
