Un arxiu d’una gran quantitat de diapositives submarines que el temps va transformant i que enguany he començat a recuperar, conscient que serà una feina llarga i laboriosa.
El temps també fotografia
Ho fa sobre el paper, sobre les diapositives i, sobretot, sobre la memòria. Les diapositives no desapareixen de cop: envelleixen lentament, gairebé en silenci.
Aquesta imatge ha passat més de vint-i-cinc anys guardada dins una funda plàstica. L’original és una diapositiva de 35 mm i, com qualsevol pel·lícula en color, no és immune al pas del temps. La imatge que avui veim no és necessàriament idèntica a la que vaig guardar aquell estiu.
En una diapositiva en color, la imatge es forma a partir de capes sensibles que, després del revelatge, contenen els colorants responsables dels diferents tons. Amb els anys, aquests colorants poden perdre estabilitat i degradar-se a ritmes diferents. El resultat pot ser una pèrdua de saturació, canvis de tonalitat (les conegudes dominants), alteracions en les ombres i les llums o una disminució del contrast. No sempre es tracta d’un deteriorament evident: de vegades és un canvi lent que només es fa visible quan comparam la diapositiva amb una reproducció antiga o amb altres imatges de la mateixa època.
La conservació hi té molt a veure. Les temperatures elevades i les seves oscil·lacions, la humitat i l’exposició a la llum poden accelerar la degradació química. La pols, les ratllades i les empremtes també poden afectar la imatge; en ambients humits, a més, poden aparèixer fongs capaços de créixer sobre l’emulsió i deixar-hi marques difícils o impossibles d’eliminar. Una bona conservació pot alentir aquests processos, però no atura el temps ni garanteix que els colors es mantenguin inalterats per sempre.
Digitalitzar per preservar i ordenar
Quan conserves un arxiu de milers de diapositives, tard o d’hora t’enfrontes a una decisió: deixar que continuïn envellint o dedicar temps a preservar-les. Digitalitzar-les una a una amb una qualitat suficient és una feina considerable, que pot ocupar anys. I no consisteix només a capturar una imatge. Cal netejar i manipular cada diapositiva amb cura, ajustar la reproducció, revisar el resultat i decidir com s’han de guardar els fitxers perquè siguin útils d’aquí a uns anys.
A més, el procés és una oportunitat, i gairebé una obligació, per posar ordre a l’arxiu. Identificar dates i indrets, completar les dades de cada immersió, anotar espècies i equips quan es coneixen, corregir noms de fitxers i establir una classificació coherent són tasques que sovint s’han anat ajornant. Una imatge digital sense context pot conservar l’aspecte d’una fotografia, però perdre bona part del seu valor documental. Classificar-la bé permet trobar-la, relacionar-la amb altres imatges i recuperar també la història que l’acompanya.
Enguany he començat a experimentar amb una alternativa: reproduir les diapositives amb una càmera digital, un objectiu macro i una taula de llum LED regulable, uniforme i amb un índex de reproducció cromàtica (CRI) alt (>90) per no alterar els colors. Un bon escàner continua essent una opció excel·lent, però la reproducció amb càmera pot oferir un equilibri interessant entre qualitat i agilitat. L’objectiu no és obtenir una còpia perfecta de manera automàtica, sinó trobar un mètode fiable que em permeti avançar sense convertir la digitalització en una feina inabastable. Després encara hi ha la revisió, els ajustos de color, l’organització dels fitxers i la necessitat de mantenir-ne còpies de seguretat.
Recuperar una mirada, conservar una memòria
Aquesta fotografia va ser una de les primeres proves. Un pop roquer, Octopus vulgaris, al Moll del Patronet, al cap de Formentor, l’estiu de 2001. La imatge original es va fer amb una Nikon F50, un Micro-Nikkor 60 mm f/2.8, una caixa estanca Ikelite i un flaix extern, sobre diapositiva Ektachrome Elite 200.
Potser la diapositiva ja no conserva exactament els colors ni el contrast del dia que la vaig guardar. Però, quan torn a mirar aquest ull, hi retrob la força d’aquella trobada. La digitalització no pot aturar el deteriorament de l’original ni recuperar amb certesa tots els matisos que s’han perdut; sí que permet conservar una versió de la imatge, reproduir-la sense manipular contínuament la diapositiva i compartir-la amb més facilitat.
Recuperar aquestes fotografies és molt més que traslladar-les d’un suport a un altre. És una feina lenta, feta d’imatges, dades, decisions i classificacions, però també una manera de tornar a observar. Es tracta de rescatar moments i records, i de conservar fragments de la memòria de la nostra mar abans que el temps i l’acció humana la deteriorin més.
