Observar i fotografiar aus ens acosta al coneixement de la natura, però també ens exigeix responsabilitat. Entre l’afició i la promoció turística, convé recordar que el respecte per les espècies i els seus hàbitats ha d’estar sempre per damunt dels nostres interessos.
Una afició que comporta responsabilitats
L’observació d’aus ha deixat de ser una pràctica restringida a un cercle reduït de naturalistes. Cada vegada hi ha més persones que surten al camp per identificar espècies, estudiar-ne el comportament, fotografiar-les o, senzillament, gaudir de la seva presència. També han augmentat les sortides organitzades, les competicions, les maratons ornitològiques i les propostes comercials vinculades a la seva observació.
Aquesta popularització té aspectes positius. Acosta el món dels aucells a molta més gent, desperta curiositat i pot afavorir-ne el coneixement i la conservació. Però també incrementa la presència humana en indrets que sovint són especialment sensibles. Tant si miram amb uns prismàtics com si cercam una fotografia o formam part d’un grup organitzat, compartim una mateixa responsabilitat: no perjudicar allò que ens ha duit fins allà.
El principi hauria de ser clar: el benestar de les aus i la conservació dels seus hàbitats han d’estar sempre per damunt de qualsevol registre, fotografia, repte personal o interès comercial. Conèixer per conservar no és una frase decorativa; hauria de ser el criteri que condicionàs la nostra manera d’actuar al camp.
Conèixer abans d’observar
Observar aus no és només localitzar una espècie i afegir-la a una llista. Implica conèixer, tant com es pugui, la seva biologia, el comportament, les necessitats i les vulnerabilitats. Saber quan cria, on s’alimenta, quins hàbitats utilitza o quins senyals indiquen estrès ens ajuda a entendre quan la nostra presència pot representar una molèstia.
Aquest coneixement no depèn de tenir un equip més o manco sofisticat ni de dedicar-s’hi professionalment. Hi ha aficionats amb una formació naturalista extraordinària i professionals que fan feina amb rigor; també hi ha qui disposa de càmeres i teleobjectius de gran qualitat, però coneix poc les espècies que fotografia. La diferència important no és l’equip ni l’etiqueta, sinó la voluntat d’aprendre i de respectar-les.
Cal mantenir una distància adequada, que no és fixa i depèn de cada espècie, de l’època de l’any i de les circumstàncies. També cal retirar-se si l’aucell mostra signes d’estrès, evitar acostar-se a nius, colònies o dormidors i no alterar la vegetació per aconseguir una millor visió. Convé circular pels camins, respectar la propietat privada i no difondre localitzacions sensibles, especialment si es tracta d’espècies amenaçades o de punts de reproducció. La voluntat de veure un aucell no justifica mai posar en risc l’animal ni el seu hàbitat.

La fotografia de natura, una mirada pròpia
La fotografia de natura té una entitat pròpia i no és simplement una extensió de l’observació. És una forma d’expressió visual, però també una eina documental i divulgativa. Una imatge pot registrar un comportament, mostrar detalls de la biologia d’una espècie o deixar constància de l’estat d’un hàbitat. També pot emocionar, despertar curiositat i acostar la natura a persones que difícilment la coneixerien d’una altra manera.
Aquesta pràctica exigeix coneixement del medi, paciència, domini tècnic i criteri. La llum, la composició, el moment i la manera d’apropar-se a l’animal o al motiu fotografiat formen part d’un llenguatge que va més enllà de prémer el disparador. Per això, no s’hauria de confondre la qualitat d’una imatge amb la potència de l’equip, ni el seu valor amb la raresa de l’espècie retratada.
La recerca d’una imatge determinada també comporta riscos. Pot dur a acostar-se massa, insistir davant un aucell que ja mostra inquietud, utilitzar reclams acústics, esquers o altres tècniques d’atracció, o modificar l’entorn per millorar l’enquadrament. Flaixos, drons, sistemes automàtics i altres tecnologies poden tenir aplicacions científiques o de seguiment, però el seu ús ha de ser justificat, limitat i autoritzat quan pertoqui. No haurien de convertir-se en recursos habituals per obtenir una imatge més espectacular.
Una fotografia pot ser tècnicament impecable i, tanmateix, haver estat obtinguda de manera poc respectuosa. El seu valor no es pot separar de les condicions en què s’ha fet. La seguretat de l’animal i la conservació del seu entorn han de prevaler sempre sobre el resultat. De vegades, la millor decisió és renunciar a la imatge i deixar que l’au continuï amb el seu comportament natural.

L’observació d’aus com activitat turística
L’interès creixent per l’observació i la fotografia d’aus ha afavorit el desenvolupament del turisme ornitològic i de diverses iniciatives comercials. Els guiatges, els allotjaments especialitzats i les empreses que ofereixen activitats regulades i treballen amb criteris responsables poden generar ingressos locals, donar a conèixer el patrimoni natural i contribuir a la seva conservació. Però també hi ha ofertes que es desenvolupen al marge de mecanismes específics de control i supervisió, sense garanties suficients sobre les pràctiques que duen a terme, també dins els espais naturals protegits. Aquesta manca de control pot afavorir comportaments irresponsables i posar en risc els valors naturals que constitueixen precisament l’atractiu d’aquestes activitats.
No es tracta de posar en qüestió les iniciatives comercials regulades, sinó d’exigir que qualsevol activitat d’aquest tipus es desenvolupi amb responsabilitat i que les expectatives dels clients i la rendibilitat no condicionin el comportament davant els aucells. L’interès econòmic no pot estar per damunt del respecte per la fauna i els seus hàbitats.
Gaudir de les aus sense augmentar la pressió turística
A les Illes Balears, la promoció del turisme ornitològic s’inscriu en una política més àmplia de diversificació de l’oferta i desestacionalització. L’article 72 de la Llei 8/2012 del turisme de les Illes Balears estableix que les administracions han d’impulsar iniciatives per dinamitzar el sector en temporada baixa i allargar la temporada alta. En aquesta línia, el Consell de Mallorca promou projectes vinculats a l’observació d’aus, com el de «birdwatching» a Artà, amb una inversió destinada, entre altres objectius, a millorar-ne la competitivitat turística. La Fundació Turisme Responsable de Mallorca, a més, presenta la primavera i la tardor, coincidint amb els passos migratoris, com les èpoques més recomanables per observar aus.
No qüestion la importància de donar a conèixer el patrimoni natural ni els beneficis que una iniciativa ben plantejada pot tenir per a la població local. El que qüestion és que aquesta riquesa es converteixi en un nou argument per allargar la temporada turística d’unes illes que ja suporten una pressió humana molt elevada. Segons les dades de FRONTUR publicades per l’IBESTAT, el 2025 arribaren a les Balears 19.053.592 turistes amb destinació principal a les illes. En un territori insular, amb recursos limitats i espais naturals fràgils, no podem donar per fet que sempre hi ha marge per créixer, encara que sigui amb productes etiquetats com a sostenibles.
La desestacionalització pot repartir les arribades al llarg de l’any, però distribuir la pressió no equival necessàriament a reduir-la. Si el volum global de visitants no disminueix, hi ha el risc d’estendre a més mesos la pressió sobre els recursos, la mobilitat, els espais naturals i les infraestructures. Un estudi de les economistes Maria Sard i Elisabeth Valle, de la Universitat de les Illes Balears, ha analitzat escenaris de limitació de les arribades durant els mesos de màxima afluència i n’ha estimat els efectes econòmics. El debat sobre els límits del creixement, per tant, també té una dimensió econòmica que es pot estudiar i quantificar.
Des de la meva perspectiva, les Balears no necessiten allargar encara més la temporada turística, sinó reduir la pressió que ja exerceix el model actual i avançar cap a un decreixement turístic planificat i socialment just. No és raonable emprar la migració de les aus, la tranquil·litat dels espais naturals o el valor del paisatge com a reclam per captar més visitants durant la primavera i la tardor. La natura no pot ser alhora el patrimoni que deim protegir i el recurs que posam al servei d’una nova expansió turística.
Si les administracions promouen aquestes iniciatives, també han d’assumir la responsabilitat de gestionar-ne els efectes. Això implica conèixer els límits de freqüentació i la sensibilitat ecològica de cada indret, limitar-hi l’accés quan sigui necessari, supervisar les activitats organitzades, informar els visitants i dotar els espais protegits de recursos suficients. No basta donar a conèixer un territori: cal garantir que aquesta difusió no comprometi els valors que el fan atractiu.

Codis ètics i normativa, compromisos que s’han de complir
Els codis ètics són una eina essencial per establir criteris compartits i promoure una cultura de respecte. No haurien de ser documents que només es consulten quan apareix un conflicte, sinó referències conegudes i assumides per totes les persones que observen o fotografien la natura. El Codi ètic d’AFONIB, amb quinze principis, és especialment rellevant per a la fotografia de natura a les Illes Balears: estableix que la seguretat de l’animal i la conservació del seu entorn són més importants que obtenir-ne una imatge. El seu valor, però, no s’hauria de limitar als associats. També són referents el codi de SEO/BirdLife per a l’observació d’aus i el d’AEFONA per a la fotografia de natura.
Aquests compromisos complementen, però no substitueixen, el compliment de la normativa. Dins els espais naturals protegits de les Balears, la Llei 5/2005 (LECO), els plans d’ordenació dels recursos naturals (PORN) i els plans rectors d’ús i gestió (PRUG) determinen quins usos són permesos, autoritzables o prohibits. La realització de reportatges fotogràfics, filmacions i altres activitats pot requerir autorització prèvia segons l’espai i les condicions concretes. També s’han de respectar les restriccions d’accés, els itineraris, les zones d’exclusió i els períodes de tancament.
La normativa estableix el mínim exigible; l’ètica ha d’anar més enllà. Una activitat pot ser legal i, malgrat això, resultar inoportuna si provoca molèsties evitables. Per això, a més de conèixer les normes, cal actuar amb prudència, informar-se abans de sortir i comunicar als gestors dels espais naturals qualsevol afecció important que detectem.
El respecte com a compromís
L’observació d’aus, la fotografia de natura, la ciència ciutadana i la divulgació poden contribuir de manera decisiva a conèixer millor el nostre entorn. Però aquest potencial només té sentit si es desenvolupa amb respecte i si no es confon l’interès per la natura amb la necessitat de convertir-la en un producte de consum.
La responsabilitat és individual, però també col·lectiva. Correspon a qui observa, fotografia o guia; a qui organitza activitats comercials; a qui difon localitzacions i imatges; i a les institucions que planifiquen, promocionen i regulen els usos del territori. Cap d’aquests agents no pot traslladar tota la responsabilitat als altres.
No es tracta de renunciar a sortir al camp, observar, fotografiar o compartir allò que descobrim. Es tracta d’entendre que les aus no són un recurs a la nostra disposició i que la qualitat d’una experiència no s’hauria de mesurar només per les espècies vistes o les imatges aconseguides. També compta la manera com les hem obtingudes i l’impacte que hi hem deixat. Conèixer per conservar vol dir, sobretot, recordar que som visitants dins el món dels aucells i que el seu benestar ha de continuar essent més important que qualsevol experiència que en puguem obtenir.



