Pocs arbusts anuncien la primavera amb tanta força com l’estepa joana. Durant el maig, les seves flors grogues encenen garrigues, penya-segats i costers calcaris, convertint-se en una de les imatges més característiques del paisatge mediterrani illenc. Coneguda i emprada tradicionalment en la medicina popular, aquesta planta és també un dels endemismes vegetals més emblemàtics de les Illes Balears, un tresor viu.
Un arbust únic
Botànicament, l’estepa joana (Hypericum balearicum) pertany a la família de les Hypericaceae, el mateix grup que l’herba de Sant Joan (Hypericum perforatum), coneguda arreu d’Europa per les seves propietats medicinals. Però l’espècie balear és molt diferent de la majoria d’hipèrics mediterranis.
Es tracta d’un arbust llenyós i perenne, de forma compacta i molt ramificada, que pot passar el metre i mig d’alçada. Les seves fulles són petites, coriàcies i d’un verd groguenc característic, amb els marges ondulats i recaragolats, un dels trets que permeten reconèixer-la immediatament. Si es freguen entre els dits, desprenen una aroma intensa i resinosa causada per les nombroses glàndules olioses que cobreixen la planta.
La floració és, sens dubte, el gran espectacle de l’estepa joana. Entre març i juliol —especialment durant el maig— els arbusts s’omplen de grans flors grogues amb nombrosos estams agrupats en feixos que els donen una aparença espectacular. L’espècie va ser descrita per Carl Linnaeus l’any 1753, i el nom balearicum ja deixava clara la seva singularitat geogràfica: una planta exclusivament balear.
El valor d’un endemisme
Una espècie endèmica és aquella que només existeix de manera natural en un territori concret. En el cas de l’estepa joana, aquest territori són exclusivament les Illes Balears, no viu en cap altre lloc del món.
Els endemismes són el resultat de llargs processos evolutius associats sovint a l’aïllament geogràfic de les illes. Per això tenen un enorme valor científic i patrimonial: representen formes de vida úniques i irrepetibles.
L’estepa joana està catalogada actualment com a espècie de “preocupació menor” (LC) segons la UICN, especialment perquè a Mallorca manté poblacions abundants i estables. Tot i això, la conservació dels nuclis més reduïts presents a la resta d’illes continua essent important. Perquè si un endemisme desapareix del lloc on viu, desapareix del planeta.
Aspra, resistent i extraordinàriament bella
Hi ha plantes que formen part del paisatge fins al punt que gairebé deixam de mirar-les. I després n’hi ha d’altres que, quan arriba el moment exacte de l’any, reclamen tota l’atenció. L’estepa joana és una d’aquestes.
Al maig, quan la primavera mediterrània arriba al seu punt àlgid, la garriga, els costers pedregosos, els camins de muntanya, els marges… s’omplen del seu groc intens. Les flors, grosses i lluminoses, destaquen entre les roques calcàries i la vegetació resseca, mentre l’aroma resinosa de la planta impregna l’aire amb un aroma inconfusible. És una espècie que sembla feta a mida del paisatge illenc: aspra, resistent i extraordinàriament bella.
És una planta que resumeix moltes coses alhora: l’adaptació extrema a la sequera mediterrània, la singularitat biològica de les illes, la memòria popular i la bellesa austera de la garriga. I probablement per això, costa no aturar-se a mirar-la.
Estepars de flor blanca o rosada
que m’heu encisada,
tants d’anys en florir;
bell aubó de tija galana,
estepa-Joana,
ciprell, romaní.Maria Antònia Salvà. «Flors camperoles» (Espigues en flor, 1926).
Una especialista de la roca i del sol
L’estepa joana és una planta perfectament adaptada a les condicions mediterrànies més exigents. Creix sobretot damunt terrenys calcaris, en garrigues, penya-segats, vessants pedregosos i clarianes de muntanya, sovint en ambients secs i molt assolellats. Mallorca és l’illa on resulta més abundant, especialment a la Serra de Tramuntana i a moltes zones de garriga calcària. A Menorca, Eivissa i Cabrera és molt més escassa i localitzada.
Una de les característiques més sorprenents de l’espècie és la seva amplitud altitudinal: pot aparèixer pràcticament a tocar de la mar, però també a les zones més elevades de la Serra. Aquesta capacitat d’adaptació explica en part el seu èxit dins els ecosistemes mediterranis de les Illes.
Una planta amb usos tradicionals
L’estepa joana també ha tingut presència dins la medicina popular mallorquina. Diversos estudis etnobotànics documenten l’ús d’infusions elaborades amb la planta per tractar afeccions nervioses, dolors musculars o determinats trastorns metabòlics.
En alguns indrets també s’ha emprat com a repel·lent d’insectes, perfumeria i cosmètica natural, gràcies als compostos aromàtics que conté. Aquestes propietats connecten amb els usos tradicionals coneguts en altres espècies del gènere Hypericum, moltes de les quals han estat emprades històricament com a antiinflamatòries, antisèptiques o calmants. El 2021 es va detectar la comercialització del seu «oli» sense les autoritzacions necessàries.
Més enllà dels usos medicinals, avui l’estepa joana és també una planta molt apreciada en jardineria mediterrània per la seva resistència a la sequera i per l’espectacularitat de la seva floració.
Molts noms per a una mateixa planta
El nom més conegut és estepa joana, però la riquesa lingüística popular de les Balears ha conservat altres denominacions locals com estepa oliera, estèpera joana, o sacorrell.
Molts d’aquests noms fan referència a l’aroma intensa de la planta o al seu aspecte arbustiu. Com passa sovint amb les espècies més presents en la vida quotidiana tradicional, la diversitat de noms reflecteix també la proximitat amb què la població l’ha coneguda durant generacions.
En un moment en què la biodiversitat mediterrània afronta pressions creixents —el canvi climàtic, la pèrdua d’hàbitat, les espècies invasores—, conèixer i estimar les espècies endèmiques del nostre territori és el primer pas per protegir-les. L’estepa joana mereix ser coneguda i conservada.
Article elaborat a partir de la fitxa de l’Herbari Virtual del Mediterrani Occidental (UIB), de la base de dades etnobotànica CONECT-e , de Carrió, E., 2013. Contribució a l’etnobotànica de Mallorca) i de la literatura científica disponible sobre el gènere Hypericum i la flora endèmica balear.
