La mar no em deixa veure-hi clar

Hi ha fotografies que expliquen una història sencera sense necessitat de paraules. Aquesta mostra una bussejadora darrere una altina, un estol de saupes (Sarpa salpa) i la llum que encara travessa l’aigua amb una nitidesa, per sort, gairebé perfecta. Si només miràssim aquesta fotografia, podríem pensar que ha estat un bon estiu de busseig. Però la realitat ha estat una altra: aquest estiu només he fet quatre sortides a fer fotografia submarina.

Hi ha una raó personal, de salut, i una altra climatològica, que han fet que enguany disposàs de menys ocasions per ficar-m’hi, i no cal explicar-ne gaire més. Però hi ha hagut també una altra raó, menys íntima i també difícil d’ignorar: molts dels dies en què hauria pogut bussejar, la mar no es deixava veure.

L’aigua tèrbola ha estat una constant durant massa temps, en un estiu amb molts de dies de mar molt calmada i pocs temporals capaços de remoure i renovar el litoral. No sé fins a quin punt aquestes condicions expliquen exactament la terbolesa, però sí que han fet que, durant massa dies, entrar a la mar significàs perdre, prop de la superfície, aquella sensació que per a un bussejador és gairebé imprescindible: veure el fons, veure els peixos, veure la llum i veure què està passant.

Potser per això aquesta fotografia m’agrada especialment. És, gairebé, una excepció. Fa molts anys que mir aquesta mar amb una càmera al davant. Ho explicava fa només unes setmanes a El mar no cabia en un rodet. He après que fotografiar sota l’aigua és, sobretot, una manera de mirar. I enguany la mar m’ho ha posat bastant difícil.

Una mar massa calenta

Per si la terbolesa no fos prou, aquest ha estat també un estiu extraordinari per una altra raó: la temperatura de l’aigua. El 5 d’agost, la boia de sa Dragonera va arribar als 33,02 °C, el valor més alt registrat fins aleshores en aquesta estació. I a mitjan agost, segons dades del SOCIB, la temperatura superficial mitjana de la mar balear havia estat de 29,5 °C durant els deu dies anteriors, 3,7 graus per damunt del valor habitual per a aquella època, mentre que el 15 d’agost les dades de satèl·lit varen registrar un màxim regional de 29,7 °C. Si seguim dades diàries que ens presenta ICATMAR (del Servei de Seguiment d’Onades de Calor Marines al mar Mediterrani) costa no quedar astorats.

Però les xifres, per espectaculars que siguin, no expliquen per si soles què significa aquesta calor per a la vida marina. Els organismes que depenen de la temperatura de l’aigua són especialment vulnerables a aquests episodis de calor, que els poden debilitar i fer més sensibles a malalties. Enguany ja en tenim una evidència: científics de l’IRFAP han confirmat episodis inusuals de mortalitat d’eriçons de mar (Paracentrotus lividus i Arbacia lixula) a Sant Elm i s’Estanyol, associats a l’estrès tèrmic. I el fenomen podria estar afectant altres espècies del litoral balear.

La posidònia també pateix l’estrès tèrmic, i un estudi recent de la UIB ha mostrat que l’acumulació de temperatures elevades pot fragmentar les seves praderies fins i tot sense arribar als llindars de temperatura considerats crítics. La seva regressió afecta directament tot l’ecosistema que depèn d’aquest bosc submarí. L’escalfament, per tant, no és només una dada que marca un rècord: és una pressió més sobre una mar que ja suporta moltes altres pressions.

Un bussejador no necessita conèixer totes aquestes dades per adonar-se que alguna cosa no va bé. Ho nota quan entra a l’aigua, quan l’aigua ja no refresca com abans i quan els paisatges submarins que coneix des de fa dècades comencen a semblar-li diferents. La ciència posa xifres al que nosaltres començam a percebre amb el cos.

Una mar cada vegada més plena

I mentre la mar s’escalfa, nosaltres hi posam més coses. Més gent, més embarcacions, més excursions, més activitats recreatives, més motors i més fondejos. No és que nedar, navegar, fer esnòrquel, anar amb caiac o sortir amb una barca siguin, per si mateixos, incompatibles amb la conservació de la mar. El problema és l’acumulació, la suma de tots els usos sobre un espai que no creix.

Les Balears varen tancar 2025 amb un rècord històric de 19,3 milions de turistes. I enguany la pressió continua augmentant: durant els sis primers mesos de 2026 hi varen arribar 6,5 milions de turistes internacionals, un 2,54% més que el mateix període de l’any anterior, les dades d’enguany apunten a un altre any de rècord. La despesa d’aquests visitants va superar els 8.156 milions d’euros, un 4,5% més. Les estades, en canvi, s’escurcen: al juny, la mitjana dels visitants internacionals va ser de només 5,65 dies. Més gent, menys temps, més despesa diària. És una manera de créixer.

I la mar també rep aquesta pressió. Les Balears continuen essent el principal mercat estatal de matriculació d’embarcacions d’esbarjo. El 2025 s’hi varen registrar 664 embarcacions, malgrat el descens respecte de l’any anterior.

No és difícil entendre què significa això quan un entra en una cala a ple estiu o va per la tenassa. La mar, que des de terra sembla immensa, de sobte es fa petita. Hi ha més vaixells, més persones i menys espai. I sota l’aigua, on molta gent no ho veu, aquesta pressió també deixa rastre.

El fondeig sobre les praderies de posidònia és només una part del problema. Les dades de vigilància mostren que la situació general ha millorat: el 2025 els fondejos inadequats es varen situar en el 6,4% de mitjana a les Balears, un dels valors més baixos des de l’inici del servei de vigilància. Però la mitjana amaga realitats molt diferents, especialment a les Pitiüses.

Això també és important dir-ho: hi ha feina feta. Hi ha vigilància, regulació, camps de boies i persones que dediquen temps i recursos a protegir la posidònia. Però la pregunta que em faig és si som capaços de fer aquesta feina al mateix ritme que augmenta la pressió sobre la mar.

No tot són males notícies

Seria massa fàcil acabar aquí, i no vull fer-ho. Perquè aquest estiu també m’ha recordat que hi ha persones que, en lloc de limitar-se a contemplar el deteriorament de la mar, han decidit implicar-s’hi.

Fa poc escrivia sobre Arrels Marines i sobre la seva manera d’entendre la conservació: conèixer un territori, estimar-lo i arrelar-hi. Una feina que combina recerca, restauració de praderies de posidònia, educació ambiental, ciència ciutadana i voluntariat, principalment a la badia de Pollença, la d’Alcúdia i la costa nord. És una feina que m’interessa especialment perquè parteix d’una idea senzilla: no podem conservar allò que no coneixem.

I potser aquesta és també la raó per la qual fa tants anys que continuu ficant el cap dins la mar amb una càmera: per conèixer, per mirar, per recordar i, si és possible, per deixar constància del que hi ha.

Quatre immersions

Enguany només n’han estat quatre. Fa uns anys m’hauria semblat una xifra ridícula, però ara ja no. Ara sé que no sempre importa quantes vegades entres a la mar, sinó que hi veus quan hi ets. I una de les quatre vegades vaig captar això: una bussejadora fent esnòrquel, un estol de saupes movent-se devora una altina i la llum entrant encara amb força. Durant uns instants, la mar era transparent, viva, exactament com jo la recordava.

Potser per això aquesta fotografia té per a mi un valor que va més enllà de la fotografia. És el record d’una mar que encara hi és, però també el record d’una mar que potser no serà sempre així.

Quan fa tants anys que fotografies el mateix territori, acabes convertint-te, sense haver-ho decidit, en una mena de testimoni. He vist desaparèixer les nacres, he vist avançar les espècies invasores, he vist canviar les praderies de posidònia, he vist més plàstics i he vist la temperatura de l’aigua pujar.  I enguany he vist, sobretot, una cosa que per a un bussejador és especialment incòmoda: una mar més tèrbola.

No sé quina mar trobarà d’aquí a trenta-cinc anys qui avui hi entra per primera vegada. No sé si encara hi haurà saupes nedant davant la tenassa amb aquesta llum, ni si les praderies continuaran fent de bosc submarí, ni si les cales continuaran tenint espai per a tothom. El que sí que sé és que les Balears continuen apostant per créixer i que la mar, en canvi, no creix. La podem omplir més, explotar més, escalfar més i pressionar més, però no la podem fer més gran. Potser aquest és el límit que encara ens costa d’entendre.

Per això acomiadaré aquest estiu amb només quatre immersions, amb una fotografia que sembla explicar un estiu perfecte i amb la sensació que, sota aquesta bellesa, hi ha una pregunta que cada any es fa més difícil d’evitar: quina mar volem deixar a qui vengui darrere nosaltres?

Jo, mentre pugui, continuaré baixant-hi, encara que sigui només fins a la tenassa, encara que siguin quatre vegades i encara que, de vegades, la mar no em deixi veure-hi clar.